De totxos, carmanyoles i balafiadors

EN RUÏNA

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- I doncs, Siset, que bades amb aquesta cara tan llarga?

- Oh ves! Que cony ha de ser? Guaita això? Que et sembla a tu?

- Les cases aquestes?

- Clar! Fan llàstima de veure, tots los totxos a la vista, embastides a mig treure, puntals a dojo, alguns escampats per terra… Tot un carrer! I tot just a l’entrada del poble. Dóna una imatge molt lletja. És com si estiguéssim a mig fer, com si el poble no estigués sencer.

- Home Siset, la crisi, ja se sap…

- La crisi, la crisi! Refotuda crisi dels pebrots, casun la mar salada i els banquers i els polítics i la mare que’ls va matricular a tots.

- Ja se sap que això de la construcció està ben fotut…

- Si home, Romuald, però això és molt perillós. Que passarà si hi entra la canalla i s’obre el cap perquè es fot de dalt a baix? O si s’hi clava algun ferrot? Eh? Allavons tot seran plors. Això no es pot deixar així, xec!

- I ademés, pensar que hi ha gent pel carrer, sense ni un puesto on dormir. En quin món vivim?

- Ja se sap, es va estirar més lo braç que la màniga i ara estem casi tots ben entrampats.

- Ui tant! En això tens raó, fins i tot los de les empreses de Barcelona i de fora que van comprar terrenos i més terrenos s’hi han enganxat los dits. A mi em feia patir molt quan veia que n’havien comprat un altre i es preparaven per fer més cases. La cosa creixia a tort i a dret. Ves que’t dic, que algunes coses bones té la crisi dels dallonses.

- Home, vols dir?

- Mira, Vinyols ha crescut, ja està bé, però prou! Si la cosa hagués continuat igual, això seria un poble dormitori d’aquells que diuen, amb tots de forasters que no traurien ni el cap pel bar. A l’escola no s’hi cabria i al metge… val més que calli.

- En això potser tens raó.

- I ara la gent ja no malgasta, que semblaven tots balafiadors! A veure que tenia el tot-terreno més gros, a veure qui feia més lo ruc. Ara m’ha dit la xiqueta que a la fenya les carmanyoles van que volen, res de menjar de restaurant. I tot això està bé, los quartos s’han de valorar, que no cauen del cel.

- Sí, n’hi havia alguns que semblava que tenien la mà ben foradada, i ara els veus que porten el cinturó ben estret.

- I te’n diré una altra. N’hi ha que encara riuen ara de les constructores i els bancs. I sinó preguntal’s-hi als que van vendre la terra que tenien a preu d’or i ara encara hi aparquen el tractor o la DKV perquè ni havien començar a fer-hi res que ja va petar tot. Aquests sí que’ls hi va tocar la loto.

Bafarades Càustiques #6

Bafarades Càustiques #6

Tira còmica, publicada al número 151 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà. Com és habitual, basada en fets reals.

Doble raser

Doble raser

Bafarades Càustiques #5

Bafarades Càustiques #5

Tira còmica, publicada al número 150 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà. Com és habitual, basada en fets reals.

La primavera, a l’avi Siset i els seus amics també altera

Imatge del Papitu

- Iep Santiago! Com anem?

- Com anem, Siset!? Doncs més calent que’l fem de porc! Xec, jo no sé si és la primavera o la vestimenta d’algunes, però aquets últim dies vaig desmarxat.

- Quin un, Santiago, que sempre estàs igual. Mira que a mi l’Eugènia ja m’ho diu que soc més verd que l’enciam, però és que en això tu t’emportes la palma.

- Bah home! Això valtros, que sou uns cavallers de tita-freda! Bueno, tu encara, sisquera saps xalar amb les bones vistes, que n’hi ha que quan una bona mossa se’ls creua es queden guenyos intentant no pecar. La néta del Victoriano, quin bé de Déu, em sembla que ja ha provocat tres torticolis i quatre infarts.

- Sí, doncs jo ja val més que vagi amb cuidado, que com m’enxampi la mestressa em passo una setmana menjant arròs de poll.

- Que n’ets de calçasses… La meva Pepita bé que ho sap de quin peu calço, i si hem troba la col·lecció de pel·lícules i revistes picantones, com a molt me les deixarà ben amagades, però no me les fotràs pas a mar.

- He he he, bona peça estàs fet.

- Mira, ahir estava a l’hospital amb mon fillol i renoi quina infermera ens va tocar. M’havien de fer unes proves que em va manar lo maleït metjastre, i no podia parar atenció, quines cames xiquet… I el Pau no sabia on fotre’s el pobre es moria de vergonya, ha ha ha.

- Al final el vaig convèncer per a que li digués quatre beneiteries a la xiqueta, i quin fart de riure ens vam fotre els tres. Tot és no ser un descarat insolent i dir-li amb gràcia, que així fins i tot li dones una alegria.

- Casun l’òs pedrer, quin espectacle! Ja m’hagués agradat veure-ho.

- I vaig estar a punt de fer-la grossa amb el Pau. A l’edat que té, tots naltros ja ens havíem estrenat. Antes, de ben jovenets, sigui el germà gran, el tiet, o qui convingués, et portava a la casa de barrets i allí et treien el precinto i t’ensenyaven tot lo calia saber. Però ara són altres temps, les barjaules són forasteres i caragirades, i als bordells ja no hi ha aquell ambient tranquil i amable.

- Ja vas fer bé Santiago, la jove t’hagués pelat si ho arriba a saber. I pels jóvens no cal que pateixis que ja s’espavilen sols.

- Ai Siset, gent jove, pa tou…

- Sí, pa tou, tu sí que estàs tou ja. Ara de ben fadrins, tan ells com elles estan més desperts i més ben preparats que naltros, per a tot!

- Redéu! Mira-la aquella, si que n’està de ben preparada!

- Santiaaago, no hi torneeem… Ets lo que no hi ha!

6è aniversari

6è aniversari

El blog ha arribat al seu sisè aniversari, i per continuar amb el és ja una tradició, ho celebro amb aquest apunt uns dies més tarde de l’efemèride, que fou el proppassat 27 de gener.

El primer que em ve al cap , és que, com en el darrer any el temps que li he dedicat al blog no ha sigut el d’anys enrere. El 2011, ha estat un any ple d’esdeveniments que quedaran marcats a l’història, com l’incident nuclear de Fukushima o l’eclosió de moviments com els “Indignats”; i com és costum, Catalunya ha rebut continuus atacs des d’Espanya i des de dintre mateix. En altres èpoques n’hagués parlat, però no durant el 2011. Molt sovint, perquè la informació existent era ingent i el meu punt de vista no aportava res de nou al debat, i penso que ens aquest casos el millor que es pot fer és callar, escoltar i llegir.

Però el que també ha passat, és que el que tant vaig criticar ara fa un any m’ha passat a mi mateix. M’he deixat absorbir una part important del meu temps per les xarxes socials, concretament Facebook. Quan de vegades he tingut la necessitat de cridar, d’expressar la meva opinió, d’emprenyar-me i fer-ho saber, m’he conformat en vomitar-ho a la xarxa social. El bo que té és que el debat és molt viu, la gent tendeix a intervenir i comentar molt més en l’àmbit de Facebook, i això m’ha permès dialogar i argumentar força. Però he de tenir present que tot això que he escrit, ja no és meu, és propietat d’una multinacional que en farà el que vulgui. Per això, un dels propòsits d’enguany, a més de renovar el disseny i el programari del blog, és establir algun mecanisme que em permeti opinar aquí, i que això també es publiqui a Facebook.

En aquest darrer any de vida de la criatureta, vaig llegir-me el llibre Indigneu-vos! arran dels moviments populars a les places d’arreu (vaig assistir a un parell d’assemblees però el seu funcionament i la manca de compromís amb la llibertat dels pobles no em va convèncer). I del pamflet en vaig extreure un parell de cites: una en que retrata la indiferència com a la pitjor de les actituds i una altra en que es reflecteix la demagogia del sionisme.

Com cada any, hi ha gent que se’n va, que passa a millor vida, que la dinya. I de la mateixa manera que vaig fer amb Samaranch, em vaig alegrar per la mort d’un altre franquista que no va penedir-se mai de ser un vil traïdor, botifler i feixista, Carlos Sentís. En quant a defuncions de feixistes, el 2011 hi hagué bona collita, ja que també va anar-se’n a l’altre barri l’ex-ministre franquista que més ha contribuït a que tot quedés atado y bien atado, Manuel Fraga. Per acomiadar-lo, vaig recordar l’odi que ens tenia a Catalunya i els catalans. L’altre personatge al que vaig acomiadar, va ser Steve Jobs, que si bé mai m’ha despertat cap simpatia i també penso que té fusta de dictador, no va arribar al punt de repulsió que tenia pels altres.

En el que si he estat prou prolífic durant aquest any passat ha sigut en dibuixos, il·lustracions o composicions gràfiques. Vaig publicar tres imatges antigues, sense drets d’autor, manipulades amb l’intenció de donar-hi cert toc humorístic. Les retallades del govern català em van inspirar un aterridor Artur Mansdetisora. I per primera vegada, vaig publicar un dibuix meu, una tira d’un panda força viciós.

En aquests darrers mesos he encetat una nova col·laboracio amb El Replà, on publico una tira còmica inspirada en l’actualitat vinyolenca. La primera tracta sobre un nou pas de vianants, la segona recorda la superpoblació de mosques i tifes al poble, i la tercera segueix pel mateix camí, amb la guerra que ha donat els cuïcs i els mosquits tigre aquest darrer estiu.

L’avi Siset de Cals Ous no ens ha deixat pas, i continua fent-nos visites. Amb l’entrada d’any, es va cagar ben cagat en els tribunals espanyols; per Setmana Santa va parlar de com està canviant la manera de viure el Dia de la Mona; en plena primavera es va indignar per com ens deixem manipular pel futbol; a l’estiu no va poder evitar parlar de xafogor, cuixes i xoriços; i passada la Diada Nacional es va lamentar de com en altres pobles fan la mateixa celebració que el PP de Badalona, res en absolut.

Com a novetat, vaig acomiadar l’any amb una felicitació per a les festes nadalenques, en la que em trobava molt ben acompanyat per la família reial espanyola (al sortir vaig comprovar que encara tingués la cartera).

Fent quatre números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 348 articles i 1.183 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 111.782 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però del qual n’estic orgullós.

L’Analytics, que feia segles que no mirava, diu que l’article, de l’any de la picor, que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio continua sent el més visitat perquè la gent busca com escoltar ràdio per Internet. El segon més visitat és el dedicat a la Bouquet de l’anime Blue Dragon, una noia de pits exuberants; veient que la gent hi arriba buscant imatges de pits grans i pits grossos, i ens retrata als catalans, a molts de naltros si més no, com a amants de les glándules mamàries de grans dimensions. I seguint en la línia sexual, a l’últim lloc del podi he tenim l’article Carall, verga, semaler, on van a petar els que òbviament busquen caralls o semalers.

Seguint amb la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

A l’avi Siset no li agrada el concurs pel calendari

Premi de merda

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- Què Siset, ja has anat a comprar lo calendari del poble?

- A què? Que se’l compri sa tia nana el calendari! Quina manera tan barruda de fer quartos amb l’il·lusió de la gent.

- Ja hi som Siset. Si fan, perquè fan; si no ho fan, perquè no ho fan. Tot ho trobes pixat i cagat tu!

- Mira Antonio, a mi que facin un calendari me sembla molt bé, però que utilitzin a la gent del poble per omplir el programa de Festa Major i després aviar-los amb un calendari mentre els posen a la venda a preu de colló de mico, és tenir força barra.

- Home, només són quatre eurets.

- Només? Si que tens bona pensió tu. Sisquera els haguessin donat un premi, un detallet. No van donar pas res de res a ningú! A tu et sembla normal això?

- O ves, deu ser que no tenen gaires cèntims a la Casa de la Vila.

- No em vinguis amb romanços tu ara! Aquest Nadal vaig veure que a ma filla li van regalar una cosa que no és cap cosa que toquis, no sé com li fotien a dir… “experiències”! Això, li van regalar una “experiència” que era visitar unes bodegues, que a ella això del vi li agrada molt. Doncs es veu que n’hi ha que són per anar a sopar o coses així. I em van explicar que n’hi han de 20 o 30 euros, o sigui que venent 5 o 6 calendaris ja cobreixen els gastos.

- Vist així…

- Calla! Que te’n diré més. Que ho saps pas qui va guanyar?

- Uhmmmm… ara que ho dius, no.

- Perquè no ho han dit! Tu creus que’s normal que no se sàpiga qui guanya un concurs? Amb prou feines ho deu saber el guanyador…

- I espera’t, t’hi vas fixar com es votava? Arribes allí, agafes tants paperots com vols, et busques un boli -perquè no n’hi havia- i au, a escriure els teus números per votar. Si no tens cap vergonya, doncs ho fas amb dos papers, i a veure si no t’enganxen, perquè no vigilaven gens i estava rebotit de gent. O sinó, tornes a votar a l’endemà, i a veure qui té pebrots a dir-te que vas votar ahir. O si tens força família o amics, li ensenyes les teves fotos i vinga a votar tots tant com puguin.

- Així no es fan les coses Antonio, s’ha de pensar una miqueta, que fer servir el cap no costa diners i la feina ben feta no té fronteres.

Defensem l’escola en català!

Defensem l'escola en català!

Vinyeta realitzada per a il·lustrar el següent text, redactat per Dolors Requena i publicat al número 149 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà, en suport de la campanya en defensa de l’escola en català.

No deixem que la indiferència ens mati

El procés contra el català com a llengua de l’escola no s’atura

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha començat el procés judicial per matar la immersió lingüística

A la societat catalana hi podem trobar parlants de més de dues-centes llengües. El nostre sistema educatiu garanteix la integració i la igualtat d’oportunitats per a tots els seus nens sense importar on hagin nascut ells o els seus pares. N’han vingut del Marroc, de Romania, d’Ucraïna, del Paraguai, del Pakistan… però tots són, al cap de poc temps, catalans i parlen la llengua catalana amb normalitat i naturalitat. Gràcies a la immersió lingüística.

Alguns partits polítics, com Ciudadanos, han donat suport a les queixes de tres famílies que reclamaven l’ensenyament en espanyol. Però no han donat mai suport als milers de famílies que demanen l’ensenyament en valencià. Aquests partits volen destruir el predomini del català a l’únic lloc on, després de trenta-cinc anys de democràcia, existeix: l’escola. No n’hi ha cap més. Ni a la televisió, ni als negocis, ni a la medicina, ni a la justícia, ni a la premsa… domina la llengua del país.

Aquest és un atac molt greu que no ens pot deixar indiferents, tant si tenim fills com si no. Perquè les conseqüències afectaran la vida quotidiana de tots els catalans. Si no fem que els nens aprenguin en català, després no podrem demanar ser atesos en català quan anem a les botigues, als supermercats, al metge, al restaurant…

El català està patint un procés de substitució al seu propi territori. I aquest procés no és pas natural. Hi ha un estat, l’espanyol, que fa servir tot el seu poder polític per afavorir l’única llengua que considera important, l’espanyola. No hi ha cap justificació demogràfica: gairebé tots els immigrants del Marroc parlen amazic i bona part dels immigrants sud-americans tenen una llengua materna diferent de l’espanyol (guaraní, aimara, quítxua). La llengua catalana ja ha rebut agressions serioses a les illes Balears, al País Valencià i a la Franja. Ara toca Catalunya.

I què podem fer nosaltres? Primer, parlar sempre en català. Perquè la indiferència ens mata. Ells no són pas indiferents i no és igual parlar en català que en espanyol. De la nostra tria depèn que el català sobrevisqui.

Segon, fer servir el dret ciutadà de petició al Parlament. És l’únic mitjà legal que tenim per aturar una llei que atempta contra el català a l’escola. Cal recollir signatures per exigir als diputats que facin la Llei «Defensem l’escola en català».

El ple de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC aviat obligarà la Generalitat a fer l’ensenyament en espanyol. Només podrem salvar la immersió lingüística si el Parlament de Catalunya fa una llei que digui que el català és l’única llengua de l’escola. És per això que s’ha posat en marxa la campanya «Defensem l’escola en català», la qual pretén que el Parlament de Catalunya voti a favor de la Proposició de Llei. I per fer-ho possible, cal un nombre de persones que ho demanin. És per això molt important que signem a favor de la proposta. A Vinyols ho podem fer a través de l’AMPA de l’escola, i ben aviat es mirarà d’habilitar algun punt fix de recollida de signatures. També aquells que estiguin interessats a recollir signatures es poden apuntar al lloc web www.escolaencatala.cat.

Què diu la Proposició de Llei «Defensem l’escola en català»? (en un marc)

Article 1.
El català, única llengua vehicular del sistema educatiu.
Article 2.
El català, única llengua de la comunitat educativa ad intra i ad extra.
Article 3.
Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana, sens perjudici que aquestes assignatures també es puguin oferir en altres llengües.
Article 4.
El català, única llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut.
Article 5.
El català, única llengua dels docents, sens perjudici d’allò establert a l’àmbit universitari.
Article 6.
Creació d’un òrgan específic d’aplicació, avaluació i orientació per garantir el compliment d’aquesta Llei.
Article 7.
Aplicació a l’aranès en els casos legalment establerts.

Una campanya que ara és més necessària que mai, quan tenim un Govern que pacta amb els enemics de Catalunya i quan rebem fins i tot els atacs interns dels quintacolumnistes infiltrats en la policia catalana que provoquen la vergonya i el rebuig de tot un país. I tu, ja has signat?

Bafarades Càustiques #4

Bafarades Càustiques #4

Tira còmica, publicada al número 149 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà. Com és habitual, basada en fets reals.

Fraga ha mort, un franquista menys, i jo que me n’alegro

Avui pot ser un bon dia per recordar la història recent:

fragaFraga ha mort, un franquista menys, i jo que me n'alegro

Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupames en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar.

Paraules pronunciades pel feixista Manuel Fraga Iribarne el 1968, quan era ministre franquista. Extretes del llibre El català perseguit. Jo, des d’on escric aquestes humils paraules li desitjo a aquest mal parit, que si l’infern existeix, hi cremi tants segles com gent va matar o va ordenar matar.

Ho sento pels gallecs que no n’eren partidaris, però ara que aquest assassí franquista jau sota terra, cal recordar la vergonya que hauria de sentir Galícia per haver estat governada molts anys en democràcia per algú que feia quatre dies era partidari d’un dictador despietat.

I per suposat, més vergonya haurien de sentir els votants del Partido Popular, un partit provinent d’Alianza Popular, que va ser fundat per aquest insigne membre de la cúria falangista.

Però així d’exemplar va ser la transició espanyola, que va perdonar i oblidar indefinidament crims a aquells que van aixafar i assassinar a milers de persones, pel cap baix. Sense oblidar, que en aquesta vergonya de país nostre, fins i tot quan la dinyen feixistes de merda, com és el cas, corren tots a llepar-li el cul, el nostre honorable President Mas al capdavant.