He de reconèixer que m’agrada discutir, del que sigui mentre es mantinguin les formes d’una discussió pacífica i entre persones educades i raonables. M’encanta contraposar les meves idees a les dels altres, i veure si algun dels seus arguments tomba el que jo penso i la meva opinió respecte un tema canvia o s’enriqueix.

Mai deixo passar una oportunitat de discutir, m’apassiona, i si és de política encara més. Això a excepció de quan estic al lloc de treball, on les jerarquies laborals, la manca de confiança o comprensió i l’estabilitat laboral són factors que converteixen la feina en el lloc on més has de cuidar el que dius a no ser, és clar, que siguis l’amo. En aquest cas pots dir el que et roti.

Doncs de vegades, discutint em titllen de radical, especialment sí parlo de política. Està clar que això passa quan parles amb persones que no pensen com tu, sinó poca discussió hi hauria. I és en aquests cases en que m’ho diuen per exemple si dic quelcom com que no tolero que un cambrer/a no entengui què vol dir “un tallat”, que no m’importa una merda el que pensin a Espanya dels catalans, o que Espanya és la pàtria del meu pare però no pas la meva, o que no admiro a l’estimat Samaranch per ser un franquista, o que el govern d’Israel està actuant actualment com ho va fer fa dècades el nazisme amb els jueus, o que tinc clar que la única solució per a Catalunya és la independència, o que Apple és actualment l’empresa més perillosa per als que ens dediquem a la fabricació d’aplicacions i la més monopolista i controladora de les grans corporacions tecnològiques, o que hauria de ser il·legal que les administracions públiques gastessin ni un cèntim en programari que puguin obtenir de forma gratuïta i sense restriccions, o que el sistema actual de patents i drets d’autor limita l’evolució humana, o que els estats haurien de tenir una empresa farmacèutica pública per fabricar els medicaments que les farmacèutiques no creuen rendibles o venen a preu d’or; i tantes altres opinions que ara no em venen al cap.

Però que vol dir exactament radical? Segons l’IEC vol dir:Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes. Doncs justament, sí el que opino implica un canvi absolut, de principi a fi, de l’ordre establert perquè no hauria de seguir defensant-ho? Sí crec fermament en la filosofia del programari lliure, acceptaré concessions privatives? No pas!

Em diuen també radical perquè defenso molt vehementment el que penso, però és que jo penso que no hi ha altra manera de defensar les coses. Si tu creus en quelcom i tens clar el raonament de la teva opinió l’has de defensar amb convenciment, amb arguments i amb fortalesa. Dialogant, sí, però amb rotunditat. Del contrari jo penso que no val la pena posar-s’hi, no entenc com es pot callar o rebaixar el to del teu posicionament perquè el teu interlocutor pensa diferent. És llavors quan el discurs requereix més intensitat.

La moderació, al meu entendre, està sobrevalorada. Situar-se sempre en punt intermedi de les opinions més contraposades sovint és símptoma de covardia. No dic que sigui sempre així, però el més còmode és instal·lar-se en aquella franja d’opinió més acceptada i no haver així de raonar o defensar el que penses, o simplement amagar-se i no fer palès el que penses. Com fa anys vaig llegir en una pintada camí del far vermell de Cambrils que encara recordo: “Només els peixos morts es deixen endur pel corrent”.

Canviant de tema (o no)…

Dissabte vaig ser a la gran manifestació de Barcelona. Va ser històrica, no es pot dubtar que les coses canviaran, però tampoc serà d’avui per demà. Més d’un milió de persones van desbordar totes les previsions i van fer empetitir els líders polítics i les seves estèrils discussions pancartistes i partidistes. Sense perdre el temps en discutir si hi havia un milió, o més d’un milió i mig, o quatre arreplegats, va ser sens dubte la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya.

Tothom hi cabia en aquella manifestació, però ni havien que se’ls veia incòmodes, especialment al PSC. Que va tenir la desvergonyia d’apuntar-se al carro a darrera hora i llavors voler canviar-ho tot. I simplement perquè pancarta deia “Nosaltres decidim”, està clar que el PSC-PSOE no vol que des de Catalunya es decideixi massa cosa.

Sí que crec que canviaran les coses, encara que la classe política actual ens porti pel camí de l’amargura i justament ara ens provoqui profundes decepcions, penso que canviaran. Perquè penso que no tots els polítics són iguals, i que hi ha gent que s’hi dedica que encara té principis i ideals que segueix sense aferrar-se a la poltrona. Si per exemple, Alfons López Tena, liderés un projecte polític, tindria sens dubte el meu vot. I de cara a les properes eleccions, caldrà estar atent al projecte de Reagrupament i/o Democràcia Catalana.

Han de canviar per força, perquè no es pot obviar que unes tres quartes parts de les banderes de la manifestació eren estelades, no es pot obviar que els crits no reclamaven l’estatutet sinó l’independència. No es pot obviar que aquella manifestació va ser transversal i va agermanar a tots aquells que volem ser simplement un país normal.

Una de les coses que em va emocionar més és veure-hi immigrants i sobretot famílies i gent de totes les edats. N’estic fart que a les activitats independentistes només hi hagin joves, i em va alegrar veure gent gran emocionada i apassionada onejant estelades i cridant amb força. Una senyora fins i tot va veure’m cridant i em va venir a dir que això calia, més rauxa i menys seny, segons ella el poble català és excessivament dòcil i massa fàcil de dominar i per això tenim un ruc com a símbol. Per desgràcia hi estic totalment d’acord.

També em va emocionar parlar amb una senyora gran, castellanoparlant, que em va dir que era allí pel seu net. I no era l’única que parlava en castellà, i per descomptat no calia que ho fessin en veu baixa o amagant-se. Aquesta gent sap que són benvinguts a la causa, sense ells, els catalans d’arrel castellana, sense els xarnegos com jo, sense la immigració no assolirem mai el nostre objectiu.

En quant a la repercussió, s’ha de reconèixer que a Espanya ho van tenir fàcil per passar olímpicament de naltros. En plena ebullició de l’eufòria finalista i la posterior victòria mundialista, totes les televisions van dedicar uns raquítics a cobrir la informació i d’una forma totalment manipulada i anorreadora. Cal dir que la única televisió de Madrid que va informar prou bé és precisament Televisión Española, que darrerament està millorant en varis aspectes. Però tant hi fa, on ens hem de fer sentir és fora de l’estat i aquesta vegada sí que ens fet sentir.

Sobre la pregunta que a principis de setmana es feia molta gent, “Tu te n’alegres de la victòria espanyola al mundial?”, jo responc clarament no. No soc pas anti-espanyol, en un futur serà un poble germà, però el que no m’agrada és ser el cornut i pagar el beure. Si la meva selecció, la catalana, no pot competir perquè la federació espanyola de futbol no ho permet, el que no faré és ser tan somera d’alegrar-me de la seva victòria. Per descomptat que tothom és lliure d’alegrar-se del que vulgui, però no m’entra al cap que algun catalanista que voldria tenir la seva selecció sigui seguidor dels que el donen pel sac. Però com ja he comentat en altres ocasions, de vegades penso que els catalans i catalanes som masoquistes.

L’avi Siset de Cals Ous, s’ha emprenyat de veritat…

De la maleïda guerra i dels 40 anys que el aquell dictador covard, feixista i genocida va estar dant pel sac perquè ningú va tenir els pebrots de fer-lo caure, no me’n vull ni recordar Antonio. Però només de pensar en els trenta i pico anys que portem de lo que en diuen democràcia, em bull la sang fins a fer-me mal el cor.

Un cop mort el feixista aquí vam començar a cridar Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia! A base de crits i fer-nos sentir, els magnànims de la UCD ens retornen la Generalitat i aproven l’Estatut del 79. I naltros com sempre, a acotxar el cap i donar gràcies.

Alguns vam ser tan il·lusos de pensar que amb en González potser ens escoltarien més, ans al contrari! I mentre en Pujol feia el que tocava, allò del peix al cove, i anar arreplegant les aumetlletes que ens donaven. I naltros com sempre, a acotxar el donar-li les gràcies. Antes també m’ho pensava que això era el que tocava, anar pam a pam i que Catalunya s’anés posant al lloc on tocava dintre d’Espanya. Encara que ens fotessin los cuartos, lo de la independència Antonio, era pel jovent sense seny que no tocava de peus a terra. Això pensava antes…

Quan va arribar el figura de l’Aznar semblava que ens fotrien bastos fins deixar-nos marcada l’espardenya, però en Pujolet va tornar a saber treure’n alguna molla a aquells hereus del petit dictador per anar fent. I naltros, doncs ja saps, ens continuaven fotent los cuartos, la llibertat i la cultura, però acotxats i agraïts. I jo que encara creia que Espanya ens volia, no pensava pas en marxar d’enlloc. Segur que m’entens, oi?

Fins que va arribar el flautista del conte, el Zapatero dels trons, ens va fer creure que seríem el que mereixíem ser, que ells ens apoyaria. Vam picar i li vam fer cas, i també l’il·lús d’en Maragall que va posar en marxa el nou Estatut. Els partits catalans van fer bona fenya escrivint tot l’Estatut i aprovant-la al nostre Parlament, després de que els espanyols li van passar el ribot el van votar al Congreso i després, el que quedava ho van aprovar la majoria de catalans. Però ni així Antonio! Ara aquests carques del tribunal constitucional ens ho tomben tot, i lo que ja era un estatutet ara no val ni un quilo de fems. Jo ja me n’he afartat amic, ja en tinc los collons plens d’aquesta Espanya i la seva democràcia, ja no soc ni catalanista, ni nacionalista, ni mamarratxades d’aquestes. Ara soc independentista, secessionista i separatista, amb tots els ets i uts.

Què farà el Montilla? Se me’n refot. Jo com va dir l’avi del seu predecessor, Joan Maragall, avui dic Adéu, Espanya:

[…]

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Il·lustracions de l’Avui/El Punt, drets d’autor de Jap i Fer.

Ahir mateix es va obrir una via més cap a la independència, la mesa del Parlament va admetre la proposta de consulta popular sobre la independència de Catalunya. Però mentre no assolim la secessió, i això depèn en gran part únicament de naltros mateixos, pertanyem a l’estat espanyol. Mentrestant això no canviï, hem de tenir un ull ben posats als balafiaments del govern espanyol.

Recentment des de la Moncloa s’ha impulsat un pla d’austeritat, que personalment veig força encertat si no fos perquè a hores d’ara encara manca saber si als rics (sí senyor Marius Carol, cobrar més de 120.000€ anyals per mi és ser ric, encara que no milionari) els tocaran el crostó d’alguna manera o el mercat financer patirà alguna regulació. I això és un partit d’esquerres? Au vinga!

Per altra banda, ahir m’arriba un correu-e on diu el següent:

Leire Pajín, dintre d’uns dies passarà a ocupar el Càrrec de senadora, en virtut de l’acord al que han arribat PSOE i PP. A partir d’aquest moment la Sra. Pajín , passarà a gaudir el que es denomina economia -més que- sostenible i així fer els primers assajos de la futura llei. Anem per parts. Pajín, cada mes, cobrarà:

Sou com senadora

5.500€/mes

Sou com secretaria d’organització del PSOE

6.500€/mes

Sou ¡¡¡ Indemnització !!!! com a ex-secretària d’Estat de cooperació

7.000€/mes

Dietes

1.800€/mes

TOTAL

20.800€/mes

TOTAL ANUAL

291.000€/any

El càrrec de secretària de Estat de cooperació el va abandonar al juliol de 2008, però mantindrà aquesta indemnització durant 2 anys (vaja, com qualsevol de nosaltres).

I això en plena crisi a l’estat espanyol amb 5 Milions d’aturats. On centenars de milers de treballadors cobren el salari mínim de 624€/mes (8.736€/any). I on més de 8 milions de persones estan sota el llindar de la pobresa. ¿Aquesta és la política del servei públic i pel be comú? O és l’Espanya del “pelotazo” i la corrupció legal?

Aquest notícia sobre la Pajín em sonava a antiga, i en part ho és. Es va donar a conèixer el març de l’any passat, i ella va respondre des del seu blog, verificant com a bona la informació però escudant-se en que és el que li pertoca. El més irritant és que va tenir pebrots a dir que el seu únic patrimoni és un pis de 58 metres quadrats i amb hipoteca! Ara resulta que jo cobrant menys d’una desena part que la Pajín, tinc el mateix patrimoni, quina barra.

A més de cobrar més d’un sou de l’Administració, que normalment és il·legal, cobra del seu partit; i cal recordar que aquests diners provenen majoritàriament de subvencions públiques. Per acabar d’amanir-ho, cobra dietes perquè no és de Madrid i hi treballa, però la molt barruda resulta que sí que hi viu! Quins pebrots.

Jo tinc el meu propi pla d’austeritat per al govern espanyol, que en prenguin nota si els rota:

Proposta d’estalvi

• Revisar la incompatibilitat de sous públics (exemple: Leire Pajín)
• Rebaixar com a mínim un 15% del pressupost de la casa reial, que no són funcionaris el reis?
• Reduir radicalment el pressupost en Defensa, menys tropes a Afganistan i menys comprar-se joguines noves d’aquestes que valen milionades d’euros (tancs, avions, etc.).
• Petar-se ministeris inútils, com per exemple el d’Habitatge i el d’Igualtat (algú m’explica per a què serveixen?

Imatge

Nazisme

• Primacia de l’Estat sobre l’individu i sobre qualsevol altra entitat.
• Creença en el racisme i la seva aplicació pràctica en forma de segregació racial, exclusió, eugenèsia i violència: la raça nòrdica alemanya era considerada la “raça ària”, mentre que la resta formava una jerarquia de “races inferiors”, amb els jueus rebent la pitjor consideració.
• Exaltació d’un guia o Führer.
• Defensa de l’imperialisme: Alemanya tenia el dret a envair els territoris que creia seus.
• Militarisme i violència. Com en d’altres ideologies totalitàries, la violència i la guerra eren exaltades.

Sionisme

• Primacia de l’Estat sionista sobre l’individu i sobre qualsevol altra entitat.
• Creença en el racisme envers els àrabs israelians i la seva aplicació pràctica en forma de segregació racial, exclusió i marginació dintre del seu propi estat. Tot musulmà és considerat element perillós per a l’estat.
• Exaltació incondicional de les accions governamentals envers l’enemic.
• Defensa de l’imperialisme: Isarel té el dret a envair els territoris que consideri seus.
• Militarisme i violència. Com en d’altres ideologies totalitàries, la violència i la guerra són exaltades.

Ja n’estic fart, per mi el govern d’Israel i tots aquells qui li donen suport incondicional, com ho és la majoria del poble israelià, actuen d’una forma tan bàrbara com aquells que els volien anihilar; a jueus, homosexuals, o simplement contraris a la seva causa.

M’expresso així de contundent, barroer, políticament incorrecte i maniqueu perquè no puc fer-ho d’una altra manera. Un govern d’un estat que se suposa que és dels bons (ja sabeu, EEUU determina qui és bo i dolent) ha assassinat vilment activistes desarmats:

L’exèrcit israelià ha atacat aquesta matinada la flota de sis vaixells organitzats per grups de solidaritat amb Palestina (comunicat) que s’adreçava a Gaza amb ajut humanitari. Ho ha fet en aigües internacionals i en l’atac ha mort un nombre de persones que les diverses fonts xifren entre deu i dinou, a més de desenes de ferits. […]

Israel ha admès que l’assalt havia tingut lloc en aigües internacionals i que havia fet ús de foc real, però ho ha atribuït a la ‘reacció violenta’ dels activistes, a qui acusa d’haver atac els soldats amb ganivets i pals, i a qui ha volgut desacreditar vinculant-los a al-Qaeda. A més, l’exèrcit israelià insisteix que no ha ‘atacat’ la flota sinó que s’ha limitat a complir l’ordre del govern d’impedir que la flota entrés a Gaza sense autorització d’Israel.

La ‘Flota de la Llibertat’, nom que rep el vaixell atacat, és organitzada per la fundació humanitària turca Insani Yardim Vakfi, la campanya europea ‘Contra el setge de Gaza’, les campanyes grega i sueca ‘Vaixell a Gaza’ i el Moviment per la Llibertat de Gaza (Free Gaza). Els nou vaixells van partir la setmana passada des de diversos ports del mediterrani ambdeu tones de subministraments mèdics, equips de construcció, material educatiu i ajut humanitari. […]

Quan he sentit la notícia quasi ploro de ràbia i tristor, ja n’estic fins als collons de que un estat realitzi actes terroristes repetidament i ningú tingui pebrots a plantar-los cara. Els sionistes es creuen per sobre del bé i del mal, es creuen immunes a tot, i també per sobre de la legalitat internacional. Encara que no m’estranya gens ni mica, perquè poden matar lliurement arreu del món i ningú els demana explicacions, ni la ONU, ni la Unió Europea i molt menys els seus aliats nord-americans. On és l’Obama salvador del món? Aquest món realment té coses vomitives.

Els sionistes diuen que la culpa la tenen els activistes, però sobretot Turquia, que ha organitzat la flota de vaixells i sabent que moririen innocents per així desviar l’atenció de problemes interns i obtenir suports d’altres països. Me la bufa, Turquia es un estat que tampoc respecta els drets humans, concretament dels Kurds, però això no és excusa per a res. La matança l’han dut a terme els israelians.

Israel és un estat genocida que assassina impunement ciutadans a l’estranger, que tortura amb la gana a tot un poble, que assalta vaixells en aigües internacionals com a autèntics pirates i que per a rematar-ho té la bomba atòmica. Si han acabat amb el problema d’uns vaixells que portaven 10.000 tones de material humanitari matant a gent desarmada, que no faran amb les seves armes atòmiques quan ells considerin que estan en perill? Tots els dits apunten sempre cap a l’Iran o de Corea del Nord, però jo considero des de fa temps a Israel com l’estat més perillós i desestabilitzador del món.

Especialment en les últimes setmanes s’han desvetllat dades que confirmen que Israel va assassinar sense judici i incomplint totes les lleis internacionals a suposats membres d’Hamàs en territori estranger i utilitzant passaports falsos de països que fins ara consideraven Israel com un estat amic:

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, hauria donat l’autorització final per dur a terme l’assassinat del líder de Hamàs Mahmud al-Mabhuh, a Dubai, segons va apuntar ahir la premsa anglesa. El rotatiu The Sunday Times va informar ahir que Netanyahu s’hauria reunit el gener passat a Tel Aviv amb el cap de l’agència d’espionatge israeliana del Mossad, Meir Dagan, i membres del comando acusats d’haver matat un dels fundadors del moviment islamista palestí.

En aquella reunió, Netanyahu hauria estat informat dels plans d’Al-Mabhuh de viatjar a Dubai i hauria donat llum verda a la missió per acabar amb el líder de Hamàs. Segons fonts pròximes al Mossad, el primer ministre israelià hauria pronunciat davant el comando: “La gent d’Israel confia en vosaltres. Bona sort”.

El govern israelià no ha confirmat ni desmentit que el Mossad estigui al darrere de l’assassinat d’Al-Mabhuh, però la premsa del país sí que ho dóna a entendre. El ministre d’Indústria, Benjamin Ben Eliezer, va deixar anar ahir que les operacions dels serveis secrets depenen de Netanyahu, per bé que el viceministre d’Exteriors, Dany Ayalon, es va afanyar a corregir que “no hi ha res que vinculi Israel amb l’assassinat” i per això no espera cap crisi diplomàtica amb els Emirats Àrabs Units, únic país del golf Pèrsic amb qui manté relacions, o cap país europeu.

Cada dia que passa, però, Israel està sota més pressió. El ministre d’Exteriors israelià, Avigdor Lieberman, podria afrontar avui a Brussel·les espinoses qüestions dels seus homòlegs de la Gran Bretanya i d’Irlanda sobre l’ús de passaports falsificats pel comando que va assassinar Al-Mabhub.

I per a rematar-ho, la des-classificació de documents de l’època de l’Apartheid, va revelar que Israel va oferir la bomba atòmica a un estat que marginava els negres, que els negava els drets humans i els tractava com a persones inferiors, un estat de feixistes:

Israel ofreció armamento nuclear a Suráfrica en 1975 durante el Apartheid según demuestran unos documentos publicados este lunes por el diario británico The Guardian. El periódico sugiere que es la primera prueba fehaciente de que el país hebreo posee este tipo de armas.

Según la versión de The Guardian, el entonces secretario de Defensa surafricano, PW Botha, pidió a Israel un acuerdo de cooperación armamentística al hoy presidente Simon Peres. Éste le respondió positivamente ofreciéndole armas nucleares de tres tipos distintos bajo la condición de que los documentos quedaran totalmente clasificados.

Además del armamento nuclear, Israel y Suráfrica firmaron un acuerdo para la venta de armas al país africano. Hasta hoy, los documentos habían sido ocultados por el profesor estadounidense, Sasha Polakow-Suransky, que estaba investigando los lazos de ambos estados para escribir un libro.

Per tot plegat, tinc ben clar que el nazisme i el sionisme tenen molts punts en comú.

Reaccions

• Una diputada israeliana que era a la flota creu que l’exèrcit volia causar víctimes
• Erdogan qualifica l’assalt israelià de “massacre sagnant”
• L’OTAN se suma a la condemna de l’atac israelià i reclama la llibertat dels civils detinguts
• Condemna internacional a l’atac d’Israel a la flota solidària
• Israel obtiene la respuesta de siempre a sus acciones
• La prensa israelí arremete contra su Gobierno

Jo havia vist moltes vegades la representació de tres simis, o individus, o algun tipus de ninot fent com aquestes tres mones: una es tapa els ulls, l’altre la boca i la tercera l’orella. Jo coneixia una interpretació, probablement errònia, que interpreta aquesta imatge com el símbol de la censura. És a dir, no pots parlar lliurement, no pots escoltar lliurement i no pots observar lliurement.

Segurament no és la correcta, però el que és segur és que hi han més interpretacions, per exemple la que mitjançant les tres figures expressa passotisme envers el que t’envolta, “no vull parlar, ni escoltar, ni veure”; em desentenc de tot i així m’evito marrons. N’hi ha d’altres que diuen que les mones representen la discreció, o d’altres la por absoluta.

La imatge que veieu dels tres micos tallats en fusta és una fotografia que vaig fer al santuari de Toshogu (1636), construït en honor de Tokugawa Ieyasu, a Nikko, al nord de Tokyo. I és la imatge original de la llegenda, d’aquí sorgeixen totes les altres representacions i teories.

Les informacions que vam veure allí mateix, parlaven de que el significat era que les mones representaven el camí cap a la saviesa evitant el Mal: no escoltant maldats, no veient maldats i no dient maldats. En canvi, sembla que està més estesa una altra interpretació:

Els Tres Micos Savis o Místics, que es tapen amb les mans respectivament els ulls, orelles i boca, provenen d’antigues llegendes xineses que es van difondre al Japó amb l’arribada de l’escriptura en el segle VIII.

Diu la llegenda, que els tres micos eren els missatgers enviats pels déus per delatar les males accions dels humans amb un conjur màgic, amb el qual cada un tenia dues virtuts i un defecte, i es representaven en el següent ordre:

• Kikazaru: representat com el mico sord, era l’encarregat d’utilitzar el sentit de la vista per observar tot aquell que realitzava males accions per transmetre a Mizaru mitjançant la veu.
• Mizaru: era el mico cec. No necessitava el seu sentit de la vista, ja que s’encarregava de portar els missatges que li explicava Kikazaru fins al tercer mico, Iwazaru.
• Iwazaru: el tercer dels tres micos era el mico mut, Iwazaru, que escoltava els missatges transmesos per Mizaru per decidir la pena dels déus que li cauria al desafortunat i observar que es complís.

Sigui quina sigui la correcta, que tan me fa, em va fer gràcia topar-me amb l’origen de tota la història sense esperar-ho, perquè no sabíem pas que estaven enmig del temples que anàvem a veure.

Guaita si en són de nets a Japó, que escombren les pedres i tot! Justament això vaig pensar en veure aquests tres pencaires escombrant aquests pedrots que hi havia entre uns temples, suposo que les poques fulles seques que hi havien. Una mica exagerat i tot.

I no va ser pas l’única vegada que vaig al·lucinar amb el tema de la neteja i pulcritud dels espais públics. Em va anar d’un pèl de no fotre’m de lloros al final d’una escala mecànica per anar badant amb el paio del servei de neteja, estava aspirant la pols d’uns tríptics informatius de l’estació de Kyoto! [mode-ironic] Diguem que les estacions estan una miqueta més netes que les de la Renfe (però només una mica eh!) [/mode-ironic].

El temple aquest és a Nikko, un dels que composen el típic recorregut de temples propers a la ciutat. Encara que a tot Japó no són pas igual de nets, tot s’ha de dir. Així com Tokyo i Kyoto les vam trobar extremadament netes i endreçades, Osaka ja és una altra història, ja ens hi sentíem més a casa. Ja m’enteneu…

Abans ser el president del COI, potenciar i anunciar que les olimpíades de 1992 es celebrarien a Barcelona, aquest personatge ja havia destacat en alguns aspectes. Reccordem-los:

Falangista de ben jovenet:

Afiliat a Falange Española Tradicionalista y de las JONS des de molt jove, inicià la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona amb el nomenament de regidor d’Esports l’any 1955, càrrec que desenvolupà fins el 1962. El 1964 passà a ser procurador a les Corts de la règim franquista, i hi estigué present en tres legislatures, fins al 1977. El 1967 fou designat delegat nacional d’Esports.

A més de l’Opus Dei, és un intolerant:

A nivell personal ha estat molt criticat per la seva col·laboració amb la dictadura; pels seus vincles amb l’Opus Dei, del qual n’és membre; pels seus posats autoritaris i intolerants dins del COI i pel secretisme de les seves decisions.

(Aquest últim text l’he extret d’una versió antiga de l’article de la Wikipedia, sembla que a algun simpatitzant no li devia agradar que es parlés d’això.)

Juan Antonio Samaranch era fins ara el principal representant viu del franquisme a Catalunya. Ara ja malalt poc podia alçar la veu, però com a fet indicatiu de que fins al final va mantenir les seves idees intolerants és important ressaltar que sempre es va oposar a les seleccions catalanes.

Farà uns anys, va arribar a assegurar que cal ser espanyol per comprendre el que va passar fa 40 i que el regim de Franco va evitar que Espanya entres a la II Guerra Mundial, va transformar el pais i va escollir el rei Joan Carles com a successor.

I ara ve el millor, a més de concedir-li el Premi Príncep d’Astúries, premi desprestigiat i que per mi ja li poden donar a algun fill del Pinochet practicant de paddle, també li van concedir la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 1985. Si Gaudí i d’altres grans catalans veiessin amb qui comparteixen medalla, més d’un se l’arrencaria del pit.

Tan aviat ha mort, tots els mitjans de comunicació han corregut a alabar-lo. I com era d’esperar, TV3 al capdavant, per alguna cosa és la Seva. Fins i tot la classe política catalana inclòs en Laporta, en diuen meravelles. Quina decepció.

Sort en tenim que a casa nostra no tots estem ensinistrats i amb la testa buida, almenys uns 700 fins al moment ja l’han acomiadat com cal.

La primera càmera compacta que vaig tenir va ser una Pentax S, crec que em va costar uns 400€ i era la més petita del mercat i arribava fins a 3 megapíxels. Quan fa uns anys, en la meva última nit d’Erasmus, es va llençar intencionadament de les meves mans en picat al terra de la discoteca eslovena, va dir prou i va demostrar que fràgils poden arribar a ser aquests trastos.

Vaig quedar content d’aquella càmera i acostumo a ser marquista, en el sentit que si una firma em dóna un bon resultat, repeteixo. Així que tot i haver-se esquerdat la Pentax que tenia, com que m’havia satisfet en quant a qualitat fotogràfica (pel que hi havia en aquells temps), bateries i funcionament, vaig repetir. Em vaig comprar una una Pentax S6, em sembla que per uns 300€ i disparava fins a 6 megapíxels. És la càmera amb la qual he fet la majoria de fotografies d’aquest blog, fins que en la passada Patum, en treure-la de la butxaca del pantaló, la pobre tenia una ferida de guerra mortal: tota la pantalla esquerdada.

Mea culpa, no es pot anar alegrement amb una càmera la butxaca a la Patum i a damunt amb la pantalla mirant enfora. Per qui no hagi anat a la Patum, allò és un petit infern, una festa de multituds, foc i disbauxa. Des de llavors que no tenia càmera, bé, podia fer fotos a cegues i després veure com quedaven a l’ordinador, però per a aventures d’estil analògic ja tinc la Diana Lomo que em van regalar farà unes setmanes.

D’aquí uns dies me’n vaig de viatge al Japó i ja no podia deixar passar més temps, no puc tornar de la terra de n’Akira Toriyama, de Nintendo, dels vídeos més hilarants i la tecnologia punta; sense records que immortalitzin cada instant. Així que vaig sondejar el mercat i altre cop una Pentax em feia el pes. La S6 ja no m’havia deixat tan satisfet, les bateries no duraven massa i les imatges tenien uns colors un pèl apagats. Però en veure una càmera de 10 megapíxels a prova d’aigua (fins a 1′5m de profunditat), sorra i petits copets, em vaig enamorar, vaig pensar que era l’adequada per a un destraler com jo. Era la Pentax SW80.

Doncs sort que la vaig demanar a Pixmania, perquè tot el que es compra per Internet es pot tornar durant la primera setmana, únicament pagant les despeses d’enviar el paquet de tornada. Quina bona merda de càmera, sí que fa fotos sota l’aigua, però les que fa sense gota d’aigua pel mig són un bon nyap. Les imatges no tenen bona definició, tenen soroll, apareixen com a granulades i les fotografies nocturnes fan pena, no es poden aprofitar. Entre l’experiència anterior i aquest gran cagarro, Pentax ha passat a millor vida per a mi.

Sony sempre ha estat una marca que detesto. Els encanta sodomitzar els seus clients, de la mateixa forma que marques com Apple, passen olímpicament dels estàndards fent servir formats propis i limitant les possibilitats dels seus dispositius. Si vols més memòria en una PlayStation, paga més pel model que té més memòria, en un iPhone, tres quarts del mateix. Deixar posar targetes de memòria externa? Mai a la vida! Doncs amb amb mi que no hi comptin, no em va el masoquisme. Si la majoria de càmeres utilitzen targetes SD, doncs les de Sony amb Memory Stick PRO Duo, exclusiu de la marca. Au vinga! Un format de targetes per cada andròmina? Per aquí no passo.

Però resulta que mentre remenava les càmeres d’un gran magatzem aprofitant que aquell dia t’estalviaves l’IVA, veig una Sony que accepta targetes SD! “No pot ser” vaig pensar. Ho vaig preguntar i em van dir que efectivament era la primera de la marca que ho permetia. Les càmeres compactes de la marca nipona sempre m’havien semblat bons aparells, m’agrada molt el color viu de les fotografies, tenen òptica Carl Zeiss acompanyada de bona electrònica. Un cop han corregit el seu error, perquè no comprar-la? Així ho vaig fer, per uns 160€ la Sony DSC-W350 (14,1 megapíxels, zoom òptic de 4x, gran angular de 26 mm i vídeos HD) ja és meva i espero que em permeti tenir uns bon records del viatge. Ah! I a veure si em dura una mica més que les altres.

La única llei que s’aplica per igual a tothom,
és la llei de la gravetat.

Reflexions utòpiques.

Relacionades:

Les mudances o semi-mudances (que vindria a ser quan trasllades només una habitació o alguna cosa per l’estil) tenen moltes coses negatives: és avorrit de pebrots, perds coses pel camí, te n’adones de la porqueria que pots arribar a acumular…

Però també tenen aspectes positius, com per exemple que trobes vells tresors oblidats. I en una semi-mudança d’aquestes m’he trobat un document que em van fer arribar farà un munt de mesos, una carta que una lectora va enviar a la redacció d’una revista de moda. Qui m’ho va passar hi treballava llavors.

LLegiu-la de cap a peus, perquè de veritat que n’hi ha per a sucar-hi pa.

Yo objeto

Como madre preocupada por la educación de mis hijos, tengo derecho a objetar de aquellas asignaturas que puedan perturbar su desarrollo.

No quiero que estudie Matemáticas, porque en trigonometria enseñan senos y cosenos, lo cual me parece indecente.

No quiero que estudie Literatura, porque Oscar Wilde era un gay de esos.

No quiero que estudie Geografia, porque le enseñan los golfos y no creo que sean un ejemplo a seguir.

No quiero que estudie Historia, porque los griegos también eran gais de esos.

No quiero que estudie Religión porque Dios probablemente no exista o si exista y mi hijo puede acabar heecho un lio.

No quiero que estudie Quimica no vaya a ser que un dia se ponga a imitar al Flippy ése y me incendie la casa.

No quiero que estudie inglés hasta que nos devuelvan Gibraltar, y no quiero que estudie Francés, porque los gabachos me caen mal.

Bien, una vez que ya he protejido a mis hijos de influencias nocivas, que empiece ya de una vez a darle patadas a un balón a ver si me hacen rica y me jubilan.

XXX YYY ZZZ, Valladolid

Increïble, ja ho veieu. No tinc clar quina era la intenció d’aquesta marassa vallisoletana en enviar la carta, però el que sí que és ben cristal·lí és que és una reprimida obsessiva, una homòfoba, una ultra-nacionalista xenòfoba i finalment una egoista.

Això sí, en una cosa té raó, el Flipy i tota la tropa del Motos a la puta foguera.