Coses d’un divendres d’agost

Anant a treballar sento a la ràdio que parlaven del Pascal Henry, el probre gurmet suís que va desaprèixer després d’omplir-se l’estómac amb delicatessens deconstruides i fer-la petar amb el el Juli Soler, co-propietari del Bulli. Aquest sofisticat llepafils estava fent una ruta mundial amb parades a tots els 68 establiments amb 3 estrelles Michelin, després de cruspir-se un menú per valor de 240€ i mentre parlava amb el Juli, surt un moment del restaurant del Ferran Adrià per anar a buscar alguna cosa al cotxe deixant al restaurant varis objectes personal, entre ells el dietari amb les crítiques i comentaris dels restaurants que ja havia visitat. I… sorpresa! L’amic Pascal ja no va aparèixer.

Se’l va donar per desaparegut, i després de recerques i descoordinacions entre policies, descobreixen que el molt barrut està altre cop per Ginebra traient calers del caixer. Això, senyores i senyors, és el simpa del segle! 240€ de delicies culinàries per la cara! Chapeau.

A la feina, un company m’explica que per una carta que li van publicar ahir a la Vanguardia, ha rebut mastegots barcelonins fins a fer-li tremolar les orelles. Ell és ebrenc, i fa poc va veure uns nens malbaratant aigua, fet que el va emprenyar una miqueta. Es va desfogar amb la carta i potser es va equivocar apuntant cap a Barcelona, perquè a ell li va semblar que els nens eren d’allí, però els comentaris els trobo desproporcionats.

Els de Barcelona heu d’entendre la indignació acumulada dels ebrencs, que veuen continuament com es volen explotar els seus recursos -que és pràcticament l’únic que els queda- des d’altres zones, especialment des de la metròpoli catalanda amb la fallida interconnexió de xarxes.

Els dels pobles, de comarques, hem de patir unes pitjors infraestructures, uns transports públics patètics, menor inversió en tot tipus de serveis públics i haver de venir a la capital per comprar i anar de concerts. I valtros heu d’aguantar els embussos, que se’n fotin del vostre accent -això és recíproc- us diguin pixa-pins o de can fanga, i escoltar continuament a pagesos i gent de poble emprenyats amb Barcelona sense que ni ho entengueu. Les coses són així, i per desgràcia, no crec pas que canviïn.

Després de pencar, arribo a casa i em trobo un paperet enganxat a la porta, ahir ja hi devia ser però no el vaig veure:

RECOGIDA DE ROPA USADA

Señora como en cada temporada pasamos recogiendo su ropa, zapatos, juguetes, sabanas, mantas, etc… de niños mayores que ya no necesita. Por favor, deje su bolsa en su portal bien visible.

Agradecemos de antemano su colaboración

Viernes, recogida a partir de las 9′30 de la mañana.
Aunque llueva gracias

Deixant de banda la manca de comes i la ferma voluntat de fer la recollida plogui o no plogui, no m’inspiren gens de confiança. Ni de conya els hi dono ni un drap a aquests. Per què?

  1. No diuen qui són.
  2. No sé quin ni quin telèfon tenen.
  3. No diuen que en fan amb la roba.
  4. No soc una señora.

Si de la roba vella en puc fer alguna cosa, o la deixo en un contenidor d’Humana o la dono a la parròquia del poble o una ONG. L’últim que faria és donar-la a uns aprofitats que confonen a la gent amb bones intencions.

Deixa el teu comentari

XHTML: Pots utilitzar aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <code> <em> <i> <strike> <strong>