Som divendres, dia d’estrenes cinematogràfiques. Però encara no tinc clar si aniré a veure una de les estrenes d’aquest cap de setmana, la peli que tracta dels primers passos del Facebook i els seus creadors. Per altra banda, si no vaig a veure una pel·lícula infantil, no ho podré fer en català. Espero amb candeletes que entri en vigor la llei del cinema, això és clar, sí l’anti-català Defensor del pueblo español no l’aconsegueix frenar per petició del PP i Ciudadanos.

Però no ens desviem, que això no és del que volia parlar. Aquest cap de setmana passat vaig xalar com la canalla amb Machete, feia temps que no em divertia tant al cine. I l’anterior va ser Buried, que també va estar força bé. Em va estranyar que tot i anar-hi a les dues en cap de setmana d’estrena, les sales estaven molt buides. Potser no són d’assistència massiva, o potser és la crisi, o potser la gent a Reus ja no va cine… vés a saber!

Buried o Enterrat, em va cridar l’atenció quan vaig sentir que la història transcorria absolutament tota dintre d’un taüt. La trama, va de que el protagonista, un contractista nord-americà interpretat solventment per Paul Reynolds, és segrestat i enterrat viu a l’Iraq. Amb els poc més que un mòbil i un encenedor, farà tots els possibles per sortir viu de la incòmode cel·la que li han preparat.

Sentia curiositat per veure si realment el director, l’espanyol Rodrigo Cortés, havia sigut capaç de mantenir tota l’acció de la cinta dintre d’un habitacle petit, fosc i per a molts claustrofòbic. I efectivament, totes les imatges del film són de dintre de la capseta de la mort, res de flaixbacs o d’accions paral·leles.

Realment em sembla per treure’s el barret que durant ben bé una hora i mitja t’estiguis mirant al mateix paio, bàsicament la seva cara, i no se’t faci tremendament pesat. Ans al contrari, et passes tota l’estona garratibat, en tensió, i en algun moment també aclaparat. A més, l’espai està força ben explotat. Segons he vist en alguna entrevista, es van fabricar set taüts diferents, cadascun preparat per a fer un tipus de presa diferent: primer pla, des dels peus, rotatoris, des de “fora”, etc. El resultat em sembla molt ben aconseguit. Una thriller original i entretingut que per mi es mereix un 7.

Machete, us sonava com a nom de pel·lícula? Doncs seria molt lògic si vàreu anar a veure alguna de les dues part del project Grindhouse, Death Proof de Quentin Tarantino i Planet Terror de Robert Rodríguez, el mateix director d’aquest film. Un parell de cinèfils ben torrats que porten ja un bon grapat d’anys fent gamberrades junts a la gran pantalla, i que almenys a mi, m’encanten.

Machete apareixia ja llavors, el 2007, com a fals tràiler o fake trailer dintre d’aquestes dues pelis. I dic fals perquè llavors només era un projecte, encara no s’havia dut a terme i per tant era un tràiler d’una producció que no es sabia pas si s’acabaria duent a terme. Però finalment aquí la tenim, un llargmetratge d’acció en tota regla amb pinzellades gore de brotxa grossa. Bastant en la línia de Planet Terror, sense els efectes d’envelliment, però mantenint l’humor típic de les cintes gore dels 70.

El protagonista és un agent de policia mexicà traït pel seu govern que buscarà fortuna més amunt de la frontera, a Texas. On com no podria ser d’altra manera, se li complicaran les coses i es veurà implicat en assumptes força tèrbols i violents, sobretot violents. Danny Trejo interpreta aquest paper, un habitual en les produccions d’en Rodríguez. Ja a Spy Kids interpretava un malvat de nom Machete i també apareix a Abierto hasta el amanecer i posteriors seqüeles. Com és habitual en la seva carrera, el personatge està molt en la línia dels rols que acostuma a representar. I a més, aquesta vegada li ve com l’anell al dit, ja que ell és ex-convicte i d’ascendència mexicana. A mi la cara i el posat d’aquest home em fascinen, és un d’aquells rostres que semblen portar gravats violència i crueltat sense límits.

M’ho vaig passar realment bé veient-la, només amb el repartiment d’estrelles que hi havia ja xalava: una sensual Jessica Alba fent de policia, Michelle Rodriguez com a heroïna dels immigrants, o Lindsay Lohan com a porca, drogadicte i exhibicionista. Joves actrius amb molt de futur per una banda i per l’altra velles glòries masculines, amb trajectòries força dispars: Don Johnson de Corrupción en Miami fent de agent fronterer sanguinari, curiosament anomenat Von Jackson; el gran Robert de Niro com a polític ultradretà; i menció a banda per Steven Seagal. Veure aquest home en acció, encara que ara amb un bon grapat de quilos de més a sobre, em transporta mentalment a quan encara veia les pelis amb mon pare. Li encantava, i encara avui li agrada veure aquest paio repartint estopa i fent el seus moviment trenca-braços. Ara quan veig una d’aquelles pel·lícules no trigo més d’un minut a canviar de canal, la majoria son pura porqueria, però com m’ho passava quan era petit…

Cal avisar que el film no només ve carregat d’acció i mastegots, i una estètica molt cuidada, com deia abans també hi ha una mica de gore. Res de l’altre món, però suficient com perquè gaudís a més no poder d’alguna escenes ben explícites i almenys per mi, farcides de pur humor negre o més aviat vermell.

La recomano sens dubte, li poso un 8′5 i això sent mesurat.

Aquest article va ser escrit el Friday, 15 de October, 2010 a les 20:15h i està guardat a la categoria Sofà i butaca.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.