Les empreses són súper-organismes?
De Televisón Española, tant de La Primera com de La 2 en salvaria només 3 programes: Días de cine, Muchachada Nui i Redes; de la resta poca cosa té cara ulls. És més si em desintonitzéssin La Primera, crec que trobaria més interessants les ratlletes grises que les cagarades que hi surten. I ves quina casualitat a un parell dels que em fan el pes han estat a punt de carregar-se’ls recentment, Redes i Muchachada.
Justament la setmana passada, no recordo el dia, en una d’aquestes nit casolanes d’insomni en que me’n vaig al llit a les tantes, mentre feia el zàping d’agafar la son vaig trobar-me amb la botja estarrufada de color cendra de l’Eduard Punset. -Ep! a veure que diuen avui a Redes.
- Vaig pensar. No sé quina hora era, tard, però m’hi vaig enganxar. Tinc la teoria de que la veu del Punset m’hipnotitza. És un pensador amb una trajectòria impressionant.
El tema del programa eren els súper-organismes:
[…]
una colonia de hormigas es verdaderamente un superorganismo. Las hormigas tienen comportamientos muy complejos por medio de los cuales cooperan con todos los miembros de la comunidad, al contrario que la especie humana.
[…]
Pel que vaig entendre i el que llegit, les colònies de formigues i d’abelles són exemples de súper-organismes, ja que els seus individus treballen per a un tot, no amb objectius individuals. Es reparteixen la feina de tal manera que en alguns casos certs tipus d’individus sacrifiquen les seves principals funcions vitals. Per posar-ne un cas, hi ha formigues obreres que no poden reproduir-se, saben que no transmetran els seus gens, però s’esforcen per a que les descendents de la seva colònia sobrevisquin ja que contenen la informació genètica del seu súper-organisme.
Cada individu té una funció que assoleix el seu sentit en la totalitat de la colònia, per si sola no seria capaç de sobreviure com ho fan les colònies. El que més em va sorprendre del programa va ser l’afirmació de que l’intel·ligència del súper-organisme és major que la suma de les intel·ligències del conjunt d’individus que formen la colònia. No em pregunteu com calculen l’intel·ligència d’una formiga, però a mi em va semblar que aquells científics sabien el que es deien.
Com podríem deduir, Los humanos al contrario que las hormigas, las termitas o las abejas no funcionan como un superorganismo solidario
. Som massa individualistes, ens empeny l’instint de supervivència propi, l’egoisme, o senzillament que som prou intel·ligents per espavilar-nos solets.
I llavors em va venir la pregunta al cap, que segur és fruit de la meva ignorància en quant al tema, mesclada amb l’ofuscació que provoca dormir poc: les grans empreses són súper-organismes?
Quan una persona passa a formar part d’una corporació, almenys durant les seves hores laborals, les seves prioritats passen a ser les d’un organisme superior, ha d’acomplir un objectiu per tal de beneficiar l’ésser que l’engloba a ella i la resta de components del súper-organisme empresarial. De la mateixa manera que les formigues obreres, les persones obreres arriben a renunciar a funcions vitals per tal de satisfer les necessitats del conjunt: anar a pixar 10 minuts més tard per tal d’enllestir quelcom important per l’empresa, no practicar sexe quan voldria perquè senzillament ha de treballar, no esmorzar un dia perquè era cabdal mantenir funcionant, etc. I el que fa no té sentit si no s’entén com a part d’un objectiu comú.
Així doncs, les empreses són súper-organismes? les persones es converteixen en simples obrers amb l’objectiu de beneficiar la corporació? l’intel·ligència de l’empresa és major que la suma de les intel·ligències dels seus treballadors?
Aquest article va ser escrit
el Friday, 14 de December, 2007 a les 1:19h i està guardat a la categoria Sofà i butaca.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.
Sunday, 16 de December, 2007 a les 1:18h
Els directius ho pretenen, i és el millor que els pot passar, però dubto que les empreses siguin com els superorganismes. Això sí: si cadascun dels treballadors que les conformen es troben a gust i motivats a l’empresa i amb el seu sou, s’acosta més al model del super-organisme ja que el que aporta l’individu és el millor d’ell mateix. I es compleix que el potencial de l’empresa és superior al de la suma de la dels seus treballadors. Un exemple clar d’aquest tipus d’empresa podria ser Google. Treballadors amb molt talent i motivats, empresa d’èxit mundial, i que atrau a treballadors amb més talent.
Però la gran majoria d’empreses crec que (lamentablement) no són així. Sempre fallen per algun lloc que fa que l’harmonia es trenqui i cadascú trobi sempre algun motiu per anar a la seva i “passar” més de les responsabilitats que té al seu lloc de treball.
I, si no ho són, la tendència és que cada vegada, progressivament, ho siguin menys (rollo punt d’equilibri inestable).
A part que darrerament es potencia més el màrqueting personal, i entre empreses s’intercanvien treballadors segons la seva aptitud (el mercat lliure entre empreses fa que entre elles es prenguin treballadors de talent), i es mira a les empreses com a suma d’individus més que no pas com a un individu independent (les empreses són més l’empresa on treballa tal o qual o les empreses de tal o qual).
Els mèrits i els premis se’ls emporten els individus que les creen o alguns individus concrets que hi treballen i innoven generant valor afegit, abans que simplement la corporació en sí. (Larry Page, Sergei Brin, Amancio Ortega, Bill Gates…)
Monday, 17 de December, 2007 a les 19:40h
Innovar i l’últim dels noms propis potser no van gaire bé de la mà, però entenc el que vols dir i en part hi estic d’acord perquè el seu individualisme trenca l’hipòtesis. Però jo identifico a aquests individus com a reis o reines de la colònia, per tant es poden permetre se individualistes perquè són la resta que treballen principalment per ells.
Suposo que si interpretéssim estrictament la definició de súper-organisme es trencaria per tot arreu la teoria, però em va semblar curiós el paral·lelisme de fets tan curiosos com el de la intel·ligència final de l’empresa, que també crec que és major que la suma de la dels treballadors.
Jo no crec que sigui dolent formar part d’un super-organisme, sempre i quan no sigui com en les colònies d’insectes i els rols siguin de per vida. Les persones han de poder escalar posicions fent la seva feina i sabent que el bé comú hauria de ser també individualment el bé per a tots. El que manca és que sobretot els empresaris no només vulguin obrers i mirin de reduir la despesa que aquests provoquen a la mínima expressió. Els que s’adonen de que tenint treballadors contents l’empresa funciona millor triomfen, amb la resta passa el que tu deies, tenen la colònia plena d’individus descontents i que no treballen pel bé comú.
Friday, 18 de January, 2008 a les 12:19h
Rellegint posts antics he descobert aquesta entrada, que no havia llegit quan la vas penjar (vaig estar una temporada desconnectat), i m’ha semblat molt interessant la reflexió. Fins al punt que crec que l’hauries de fer arribar a Redes per veure si en parlen algun dia. T’animo a fer-ho, de veritat. Com a molt perdràs els 5 minuts de buscar l’adreça i de fer un copy-paste en un mail.
Friday, 18 de January, 2008 a les 18:56h
Gràcies Pep, però no sé si li interessa massa el que jo pugui reflexionar. Per no fer-te un lleig li he enviat un correu-e enllaçant amb l’article als del programa, a veure si li fan arribar al Punset i en diu alguna cosa.