El RockCatalà ha mort definitivament
Aquesta setmana es van entregar els premis Enderrock 2009, la publicació capdavantera dedicada a la música en català, i entre els premiats van destacar com a triomfadors el cantautor Roger Mas i la novíssima formació Manel.
Em va vindre al cap que uns mesos enrere, amb pocs dies de diferència, dues amigues em deien que això de la música en català a elles no els tirava gaire. Descartar una producció musical pel seu idioma ja és ridícul i tenint en compte que les dues tenen el català com a llengua habitual, encara que no amb tothom, em va semblar que hi havia de fer alguna cosa. Vaig intentar fer-les veure l’estupidesa de la decisió, una hi va reflexionar però l’altre era difícil de convèncer.
Vaig pensar que el millor era demostrar la varietat, riquesa i qualitat del panorama musical català actual. Així que vaig preparar un CD per a elles, el vaig farcir de temes més o menys actuals, fent una selecció que fos d’estil variat i apte per a tots els públics. Lògicament les meves preferències personals també hi devien tenir alguna cosa a veure. El resultat de la compilació, que vaig anomenar Olla Barrejada, fou:
- Whiskyn’s - Balla
- Whiskyn’s - Reus
- Dept - No Em Despertaré
- Mazoni - No Tinc Temps
- Gossos & Dani Macaco - Corren
- Gossos & Beth - No És Nou
- Antònia Font - Wa Yeah!
- Joan Miquel Oliver - Surfistes En Càmera Lenta
- Joan Miquel Oliver - Hansel I Gretel
- Glissando - Superganga
- Glissando - Tornassolat
- Mishima - Qui n’ha begut
- Mishima - Un Tros De Fang
- Roger Mas - L’home I L’elefant
- La Carrau - La Manta Al Coll
- La Troba Kung-Fu - Calor, Calor
- La Gossa Sorda - Som De La Marina
- Obrint Pas - Avui Com Ahir
- Obrint Pas - La Flama
- Herois de la Katalunya Interior - Pel Cool
- Herois de la Katalunya Interior - Poble Killo
Veient la llista de temes i autors és quan te n’adones que el moviment que es va batejar com a rock català està definitivament mort. Dels Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït, Sau i Lax’n'Busto poca cosa en queda. Algunes bandes han plegat, alguns dels seus membres han mort i ens queden un Pets que han mutat i ressorgit fins desdibuixar-se i uns Lax’n'Busto que potser ja haurien d’haver cercat camins diferents.
Dir que el rock català ha mort és pràcticament una obvietat, crec que els mateixos Enderrock varen sentenciar-ho fa pocs anys, però de les seves cendres n’ha nascut una gran criatura. Res té a veure el mercat dels anys 80 i 90, amb pocs grups que tocaven rock (més de festa major, o més cap al pop, o més dur) amb la varietat del mercat d’avui en dia.
Ara, en català, podem escoltar des d’electrònica fins a ska, passant pel pop més alternatiu, la cançó d’autor o la més tradicional. Actualment tenim diversitat, quantitat i qualitat; en podem estar orgullosos. Així que prou de complexes estúpids i reivindiquem l’excel·lència del nostres músics.
Curiositat 13-02-2009: Avui precisament fa 10 anys de la mort de Carles Sabater. Al 33 emeten un reportatge en la seva memòria i al sou poble d’estiueig, Llançà, celebren una trobada homenatge.
Aquest article va ser escrit
el Dijous, 12 de Febrer, 2009 a les 23:16h i està guardat a la categoria Música.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.
Divendres, 13 de Febrer, 2009 a les 1:31h
Molt bona selecció!
Jo no crec que hagi mort el rock català com a sentiment (com a marca sí). Simplement és que els grups que han d’agafar el relleu no han acabat d’explotar. Si mires la llista que has fet, excepte Whiskyn’s i Gossos, que jo crec que ja començen a decaure (sobretot els segons), la resta de grups són força nous (pel què fa al nombre de CDs) i estan creixent.
Potser Obrint Pas i Antònia Font serien els grups més consolidats de la llista i els primers sí que tenen un nombre de seguidors que no té res a envejar al nombre de seguidors de, per exemple, Sopa de Cabra. Antònia Font és un cas a part perquè són més especials.
Sobre el que has dit dels Pets i Lax’n'Busto crec que s’estan aprofitant de la marca que han creat per a fer una cosa totalment diferent.
Veig que parles de Manel, els has escoltat? Són massa bons per haver tret només un disc. Jo els segueixo gairebé des que van treure la maqueta. A més, amb la publicitat que tenen, arribaran molt amunt.
PD: Mira que La Carrau té cançons que has anat a triar la que parla de Sabadell… Maleïts egarencs…
Divendres, 13 de Febrer, 2009 a les 9:10h
és sa que el “rock” (alguns de rock en tenien poquet al final) català hagi anat morint i que hagin sorgit nous grups, algnus força interessants, perquè sinó hagués estat tot plegat un avorriment
Divendres, 13 de Febrer, 2009 a les 17:01h
Gràcies Darmstadi. Potser no m’he explicat prou bé, però per a mi el rock català està mort en tots els seus sentits. Ara bé, això no és bo ni dolent per si mateix.
Considero que precisament està mort perquè ja hi ha un bon relleu, una nova fornada de formacions que dibuixen la millor situació de la música en català des de fa molts anys.
Whiskyn’s i Gossos, per mi s’han reinventat en els seus respectius últims LP’s, adaptant-se als nous temps. I com bé dius, Obrint Pas i Antònia Font són bandes totalment consolidades amb un gran nombre de seguidors.
Als Manel els vaig descobrir no fa masses setmanes, una molt grata sorpresa.
PD: el que heu de fer, és que alguna banda sabadellenca els hi torni la jugada
Ja ho pots ben dir illenc! Visca la diversitat i la renovació!
Dimecres, 18 de Febrer, 2009 a les 0:23h
Molt bona reflexió, Joan!
Jo crec que el rock català no ha existit mai. Aquí l’únic que ha passat és que un dia un periodista va voler englobar sota una única denominació tots aquells artistes que feien música moderna cantada en català i així va néixer el terme rock català. Els altres països tenen rock francès, rock espanyol, rock alemany o rock luxemburgués? No!!! Doncs, aquí tampoc.
Els grups se’ls ha de classificar pel seu estil, i com a molt, com a petit comentari pots dir que canten en català, espanyol o francès. Però l’idioma ha de ser lo de menys.
Molt bona selecció la que has fet, però jo aquí encara hi afegiria els Ix!, La Brigada, Papa Noes o Abús. Alguns d’ells se’n sentirà a parlar aviat, i d’altres són força maltractats per la premsa.
També hi afegiria grups que avui ja no existeixen, que no fa gaires anys que encara tocaven, però que potser van tenir la sort de començar massa aviat. Estic parlant dels Aquitamxé, No Nem Bé, Utòpics (aquests els hauries de conèixer, jejeje) o Arizona Baby.
Evidentment, però, sempre quedaran els grans Kitsch!!!
Salut!!
Dimecres, 18 de Febrer, 2009 a les 0:24h
van tenir la MALA sort de començar massa aviat!!
Dimecres, 18 de Febrer, 2009 a les 21:27h
Els oblidats Fes-Te-Fotre… És una llàstima que no se’ls reivindiqui mai.
Avui he llegit un article sobre un tema bastant similar:
http://noualbatros.blogspot.com/2009/02/terra-endins-relk-catalunya-terra-de.html
Estic totalment d’acord amb tu que el “rock català” si és que mai va existir com a tal, ja està mort. Fins i tot algun cop m’he atrevit a posar-ne la data de defunció en l’època en que ens deixà el Ninyin. Potser el Ninyin no representava el “rock català” directament i completament, però tinc la sensació que fou en aquella època que les coses van començar a “desaparèixer”…
Dimecres, 18 de Febrer, 2009 a les 22:36h
…ai vidi, els periodistes, com sempre etiquetant
Dels Ix! n’he sentit alguna cosa, poc. I els de La Brigada no m’acaben de fer el pes, qüestió de gustos.
De la resta, nous i no tant nous, miraré de descobrir-los pròximament. Els que comentes que ja han plegat, alguns els conec i d’altres no; ja et dic ara que anys enrere jo era dels que no seguia la música d’aquí com ho faig ara.
Dimecres, 18 de Febrer, 2009 a les 23:45h
aniol, està clar que la mort del Ninyín va ser un dels punts importants en el procés de decadència. Per descomptat també les desaparicions de Carles Sabater i Marc Grau.
A mi el Fes-te Fotre… no sé, no me’ls vaig acabar de prendre mai seriosament.
Dijous, 19 de Febrer, 2009 a les 10:32h
Primer de tot agraeixo a l’Aniol la ressenya que m’ha fet. El rock en català ha mort? Si, va morir el dia que quatre es varen proclamar portaestendards al Palau Sant Jordi. Allà es va començar a desinflar tot. I no per els qui hi tocaven sinó per altres bandes que a rebuf almenys podien gaudir d’una posició un pèl més desfogada, i per cert molt millors. Per suposat també hi hagué oportunistes que ja ningú recorda que més aviat produeixen vergonya aliena. Crec que és millor que no hi hagi grans moviments i que la gent es dediqui a cercar. Una mica el que va passar als anys 70 on varen eclosionar gent com en Pau Riba o en Jaume Sisa, el rock laietà. Si, no era massa cosa, però almenys un punt de qualitat hi havia. Crec que ara és un moment semblant. No tenim grans moviments, però si cerqueu, en trobereu de bandes que mereixen la pena. El problema de Catalunya és que som com un ens amb trastorn bipolar. Som, però no som. Voldríem i ens quedem a mitjes. A part que sabem molt bé que tenim de vendre. Que hi ha millor per oblidar que estem bojos? Riure’ns de nosaltres mateixos. Si, no és mala idea. Però el que és negatiu de tot això és, o ho fas amb finor, ironia (posem per exemple en Quico Pi de la Serra) o vas a vendre a sac, te’n rius de tu i del públic i ho fas al preu que sigui. Del darrer exemple hi ha exemples a cabassos. El resultat? Que tot queda com falsejat, rius un moment amb l’ocurrència del grupet de torn i després vas a cercar música que t’ompli, que valgui la pena tornar a escoltar i que amb el pas del temps no quedi com una cosa rància.