La Troba Kung-fú a Maspujols, crònica d’una nit rumbera

La Troba Kung-fú en concert

Maspujols va ser la única parada que els de la Garriga va fer al Camp de Tarragona, a més de tenir l’honor de la vila més petita que ha aconseguit oferir l’actuació de La Troba Kung-fú.

A les onze de la nit del passat dissabte 16 de maig començava el concert. Com que portàvem entrades comprades per Internet i no sabíem si la cosa es col·lapsaria, vam ser força puntuals i dels primers a entrar a la sala on havien de tocar.

Quan eren quarts de dotze ja érem molts els que esperàvem impacients, però allí no apareixia ningú. Quan van tocar les dotze la cosa ja es va posar més tensa i ja començaven a haver-hi cares de lleugera disconformitat. Passada la mitjanit ja es van començar a sentir crits, res exagerat però ja era evident l’emprenyada.

Al voltant de dos quarts d’una van passar com una exhal·lació uns curiosos personatges, de l’entrada van passar volant cap als camerinos. Un d’ells era evident que havia vingut amb moto, un altre duia una careta que impedia veure-li la cara, i la resta eren més discrets però tenien les mateixes presses, més tard vaig saber que aquests eren els membres de la Troba Kung-fú i la mateixa organització ens va reconèixer que feien tard simplement perquè no els havia sortit dels pebrots acabar de sopar quan tocava i no passar-se més de tres hores sopant i fent esperar al públic, els que els hi donen de menjar.

Un cop arribats van tancar els llums i ens van tenir esperant tènuement mitja horeta més. Mentre, els membres de l’organització responien com podien a les queixes i acusacions, ja que alguns assistents pensaven que tot plegat va ser una tàctica per a provocar més despesa. Si realment fos veritat la idea és rodona, jo per exemple vaig engolir tres cerveses en les dues hores d’espera.

Finalment, a la una de la nit començà el concert. La rebuda va ser tèbia, amb algun xiulet que els aplaudiments van tapar. La gent tenia ganes d’oblidar la mala llet i començar a ballar però també estaven expectants. El guitarra gitano, Miguel Serviole “Muchacho”, va trencar el gel amb un previsible “Visca el Barça!” fent referència a la conquesta de la Lliga, i el públic entregat i encegat no va fer més que embogir i oblidar.

Ja des d’un principi em vaig quedar embadalit, veure el Joan Garriga en acció és realment impressionant, l’acordió és per ell un apèndix del seu cos. Aquest home ho dóna tot a l’escenari.

Un recinte ple a vessar i La Troba descarregant rumba a dojo, tot anava molt bé si no fos perquè en un petit descans, en Garriga va intentar justificar el retard per culpa d’un tren. Això em va decebre molt, no m’agrada que em prenguin per imbècil. Però les males sensacions desapareixien cada vegada que entonaven nous ritmes, ara tocava cuuumbia.

Tocaren cançons noves i antigues, ben llargues, se t’enganxaven a les cames i no podies parar de moure’t. Vaig passar-me mig concert pensant de passar altre cop per la barra, però no hi anava esperant que toquessin un tema que no em provoqués ganes irrefrenables de ballar.

Malauradament aquella nit els astres no estaven alineats amb la constel·lació rumbera, tot bé no podia anar. De tant en tant es podien percebre distorsions en el so, ja des d’un principi en Garriga i reclamà al tècnic de so que li pugés el volum de l’acordió, i així es va passar tot el concert. Veure al cantant fer ganyotes al tècnic i sentir desajustos en el so, no és mai sinònim d’un bon concert.

Però al public li era tot igual, no els hi van tenir en compte i van estar cantant fins a l’última de les estrofes. Els bisos es van allargar fins a un quart de quatre de la matinada. Ben bé semblava que ens van voler compensar els seus errors amb més de dues hores de música i tot s’ha de valorar.

Per tot plegat el concert em va deixar un regust agre-dolç. La organització va fer tot el que va poder i l’únic que va fallar eren aspectes que estaven a les mans dels músics. I ells que la van cagar ben cagada, sembla que van voler redimir-se.

Sense dubte va ser un concert especial, sobretot per la noia que va pujar espontàniament a l’escenari i que en acabar-se el concert va marxar del bracet d’en “Muchacho”, tota una groupie que va saber aprofitar els seus minuts de glòria. Ella segur que no l’oblidarà.

Font: Aquest mateix escrit l’he publicat prèviament a la web d’El Replà, associació cultural amb la que col·laboro.

Deixa el teu comentari

XHTML: Pots utilitzar aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <code> <em> <i> <strike> <strong>