Heus aquí una de les darreres i particulars dèries que tinc: agafar una imatge antiga, sense drets d’autor, retocar-la, manipular-la i dotar-la de cert humor -almenys pretesament-.

Una idea, que original o no, no és meva. El mèrit d’encendre la bombeta és d’un il·lustrador que publica regularment obres d’aquest estil a Married to the Sea.

M’agrada dibuixar, encara que no en sé pas massa, com es veu a la imatge. Fa temps dibuixava més, ara gairebé només quan m’avorreixo en algun lloc on tinc bolígraf i paper.

Normalment m’agrada fer persones, cares, mans, etc. figures humanes, vaja. Però em feia gràcia donar-li vida a un animal, i em va sortir això: un tira d’un panda una mica porcot. Probablement pel seu origen nipó, que ja se sap que els japonesos són els més depravats de faç de la terra.

Espero que us agradi, marranots/es ;-D

Com sol ser habitual en mi, i fent gala d’una de les meves ‘virtuts’, avui celebro l’aniversari del blog quan en realitat va ser el proppassat 27 de gener. Enguany però, tinc excusa i tot, resulta que fa gairebé una setmana estic amb febre i encara no me l’he tret del tot de sobre. Els primers dies inclús vaig anar a treballar, però poques forces em quedaven quan arribava a casa. I des de fa unes escasses hores, estic fent el rècord de temps sense suar com un porc. Però bé, centrem-nos…

Cinc anyets fa la criatura. Ja no creix tan ràpidament, ni aconsegueix robar-me tan de temps com anys enrere, però me’l continuo estimant i cuidant regularment. Les actualitzacions cauen amb compta-gotes, quan puc i vull, i seguint el ritme que em surt dels pebrots sense capficar-m’hi ni una estona. Però em començo a sentir un veterà supervivent, perquè en l’era dels féisbucs, tuiters i l’explosió màxima de tot tipus de xarxes socials, cada cop són més el blogs i blogaires que pleguen veles i es converteixen en un cadàver més de la blogosfera. Les xarxes socials tenen una importància i utilitat enormes, jo no en soc aliè, i queda més que demostrat en casos com els de les revoltes àrabs, dignes d’admiració i lloança; però penso que ens hi estem repenjant massa i sovint oblidem que són empreses amb l’únic l’objectiu de maximitzar beneficis. El que nosaltres hi diem, tot el que generem, tots els nostres missatges no són nostres, són d’algú que ens ven al millor postor, sigui un anunciant o un govern. El temps ens dirà si l’estem pifiant molt o poc.

En aquest darrer any, hem pogut llegir la nota d’una preocupada mare que no volia que el seu fill estudiés matemàtiques perquè en trigonometria enseñan senos y cosenos, lo cual me parece indecente, o literatura perquè Oscar Wilde era un gay de esos. També ha tornat a ressorgir la meva dèria envers la desigualtat davant la llei, i vaig parlar de les meves càmeres de fotos.

Encara que pugui sonar cruel i despietat, la veritat és que vaig celebrar la desaparició d’un franquista com en Samaranch, que mai va manifestar penediment del seu passat. I seguint amb la radicalitat del discurs, vaig comparar les actuacions sionistes del govern d’Israel amb el nazisme. I clar, al final, reflexionant, vaig arribar a la conclusió de que soc un radical. Justament després d’haver assistit a la més gran manifestació de la història de Catalunya, la del 10J.

Del viatge que vaig tenir la sort de poder fer a Japó, malauradament poca cosa n’he publicat al blog. De moment només vaig il·lustrar la seva extrema pulcritud i el mite dels tres micos savis de Nikko. Qui saps si més endavant repasso els milers de fotos que vaig fer i en publico alguna que vegi interessant.

Abans de que en ZP agafés les tisores grosses de retallar a l’estil de la dreta, vaig fer alguna proposta d’austeritat per a l’estat espanyol. Vés per on, es van quedar en això, propostes. La propera vegada li enviaré per correu certificat (amb la seguretat de que com a màxim s’hi torcaran lo ses).

L’avi Siset de Cals Ous ens ha continuat visitant. Cap al juny se li van inflar les boles i va dir-li adéu a Espanya. I clar, quan s’acostaven les eleccions vam conèixer quines eren les seves preferències a l’hora d’anar a votar. Ja posats, jo també vaig fer públiques les meves intencions de vot, amb les il·lusos intencions d’aconseguir alguna cosa.

Al final de l’estiu vaig fer una recomanació d’un llibre-còmic, unes historietes divertidíssimes d’uns conillets que tenen una gran imaginació per a suïcidar-se. Poc després vaig publicar una petita i humil històrieta en forma de còmic que havia dibuixat feia un temps i que també era de temàtica suïcida. L’única crítica cinematogràfica de l’any, va ser doble per a Buried i Machete. Aquesta última no va ser la millor pel·lícula del 2010, però sí amb la que més vaig gaudir.

I per acabar l’any, em preguntava, què pebrots tenia de dolent Wikileaks, ja que només veia que rebien garrotades per totes bandes i ningú sortia en defensa seva.

Fent quatre números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 326 articles i 1.155 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 99036 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però que a mi em sembla el més maco del món mundial.

L’Analytics diu que l’article, força antic, que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio continua sent el més visitat perquè la gent busca com escoltar Rac1 per Internet. El segon més visitat és el dedicat a la Bouquet de l’anime Blue Dragon, una noia de pits exuberants; veient que la gent hi arriba buscant imatges de pits grans i pits grossos, i ens retrata als catalans, a molts de naltros si més no, com a amants de les glándules mamàries de grans dimensions. I potser per allò de les eleccions, el tercer del rànquing és l’article on vaig fer pal·lesa la similitud entre l’Alícia Sánchez Camacho i el Jar Jar Binks.

Seguint amb la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

En Siset de Cals Ous remuga altre cop…

No en tenen prou amb fotre’ns els cuartos cada dia, no n’estan prou contents d’enviar-nos l’estatutet a can pistraus, dar-nos pel sac continuadament es veu que no és suficient. Ara Antonio, ens volen rebentar la cultura començant per la llengua. Casun els tribunals espanyols dels pebrots!

A Catalunya es parlen moltíssimes llengües, i dues en són oficials, però només una és la pròpia del país, el català. La llengua de França és el francès, la del País Basc és el basc, la d’Alemanya és l’alemany, la de Castella és el castellà, i la llengua de Catalunya el català. Cony, és que s’ha de ser més curt que un pany de cop per no entendre-ho.

Ara resulta que a les escoles la llengua de les classes ha de ser el castellà. Jo no sé si es que volen fer-ho tot el castellà o i que el català siguin quatre horetes mal comptades o volen separar a la canalla entre catalans i castellans. Però les dues coses són ben dolentes, més que la pesta.

Si els xiquets no aprenen català a l’escola, quan l’aprendran els fills de pares que parlen castellà? O els fills dels immigrants africans, sud-americans, o d’on coi vulguin venir? Si ara ja et trobes amb dependentes i cambrers que no saben que és un tallat, espera que els de Madrid es surtin amb la seva i aquí no ens entendrà ni Cristo.

I si fan això de fer uns la classe en català i altres en castellà, ja l’hem ben cagat amic Antonio. La canalla ja es baralla per tot, ara imagina’t que hi hagi dos bàndols, los de l’escola en català i los de l’escola en castellà. Que uns es diguin “Mira, aquells són castellans! Fora inadaptat! Immigrants!” i els altres “¡Catalufos! ¡Habláis polaco raro que sólo lo hablan cuatro gatos!”.

A Catalunya estem acostumats a rebre gent de tot arreu des de fa segles i segles, i per sort vivim en pau i no ens escalfem entre naltros, perquè al cap i a la fi tots som catalans. Ha vingut gent d’Andalusia i d’Extremadura i aquets i els seus fills són part del nostre poble i del nostre país, estan casats amb gent del país, tenen negocis, viuen bé i ara ja són d’aquí. Aquets últims anys ha vingut gent de tot el món, i ja comences a veure xiquetes negretes que fan d’anxaneta als Castells o sud-americans menjant pa amb tomaca. Com ha de ser!

Mira el Victorino, ell sempre ha parlat castellà, com sa filla, i mai a la vida discutiríem per això. Doncs justament l’altre dia em deia que a ells ja els hi està bé que l’escola sigui en català, que es així com ha de ser. Ai Antonio, jo només espero que en Mas i companyia, tinguin els collons de defensar lo nostro i no es deixin pixar a sobre.

Origen de l’imatge

De veritat, algú m’ho pot explicar? Què té de dolent l’existència i el treball de Wikileaks? Perquè, a més de les filtracions que regularment està fent públiques, bàsicament el que escolto i llegeixo són crítiques constants a l’associació i el seu principal portaveu o líder, Julian Assange.

No entraré a valorar en detall la importància de les revelacions fetes, o la pertinència de fer-les públiques; per mi totes són importants i considero extremadament positiu que el món ho conegui mitjançant documents verídics i contrastats. I la demostració de que el que està passant és bo, ho demostra que els poders dominants, l’establishment mundial, i tots aquells que lluiten vilment per mantenir l’statu quo estan nerviosos i emprenyats. Si ells borden és que Wikileaks va per bon camí.

Però al mitjans de comunicació i també en l’opinió pública sobretot el que hi veig són crítiques i acusacions, algunes de ben absurdes o fins i tot execrables.

Fotem-li al hippie anti-sistema

Una de les formes més comuns d’atacar Wikileaks i fotent-li garrotada al seu director, Julian Assange, periodista amb formació en física i matemàtiques i experiència com programador informàtic i hacker. El típic atac ad hominen, enlloc de replicar l’associació i els seus actes, ataca a la persona que dóna la cara.

Per exemple, la volgudament controvertida Rahola, a més de considerar-lo un perillós anti-sistema l’acusa de fugir de la justícia, de ser un trilero de la información, un manipulador i un trampós. S’ha quedat a gust. Si arriba a fer-li mal de veritat a algú segur que l’hagués considerat més perillós per al món que el mateix Llucifer.

Aquest paio és un violador!

Un altre exemple d’atac ad hominem. Sobre l’acusació de violació per la qual actualment es troba detingut, no puc analitzar-la en profunditat, perquè moltes de les qüestions legals que hi intervenen escapen al meu coneixement. Però seguint la pel·lícula dels fets, tenint en compte que les que l’acusen de no haver volgut utilitzar condó van aparèixer tranquil·lament en públic al seu costat, o que els fiscals suecs desestimaven el cas en contra de l’opinió dels seus governants, o comparant la persecució que ha patit Assange amb la que llibertat de que gaudeixen tants vaticanistes pederastes, almenys per mi, queda clar que tot és una farsa muntada per desacreditar-lo i a poder ser tancar-li la boca.

Rebentem la seva infraestructura

Si ells ens putegen nosaltres els esborrarem del mapa. Aquesta és clarament la postura d’EEUU i el salvador del món, Obama. No és publica, està clar. Però tots hem vist la persecució que s’està fent minant les seves fonts de finançament, o pressionant a les empreses perquè no puguin ni tenir presència a Internet. Afortunadament no ho han aconseguit del tot, però segur que han fet mal i no s’aturaran ara. Algú dubta de que els problemes que tenen no es deuen a les gestions dels nostres governs, començant pel de Washington?

Jo sóc periodista, aquest paio és un impresentable xupacàmeres

Que us passa periodistes? Perquè esteu tan nerviosos? Wikileaks no us pren la la feina, us en dóna. La informació crua i ingent que publica Wikileaks s’ha de tractar, de cuinar abans de servir-la al gran públic per a fer intel·ligible i digerible. Esteu tan irritats, que alguns feu acusacions tan febles, tan ridícules com atacar el nom de l’associació.

De veritat, dit amb el respecte que tinc per la professió com a periodista local no professional amb amics dintre del gremi, teniu altres temes més importants de que preocupar-vos. Els problemes actuals del periodisme són molts i Wikileaks no és un d’ells.

Aquests subversius només s’atreveixen amb EEUU i Europa

No senyors, no. També ha revel·lat secrets que perjudiquen a països com Xina o Rússia, o sigui que ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella. Espero i desitjo que rebin tots els estats que s’ho mereixen, i fins ara s’està demostrant que és així.

Wikileaks només diu coses que tots ja sabíem sense importància

No, això no és cert, però els periodistes, insisteixo, sembla que estan emprenyats i aquest és un altre flanc per on ataquen. S’han revel·lat nombroses informacions que no se sabien, i potser sí que la majoria ja se sabien o es sospitaven, però ara es té la constatació, es demostrar i argumentar amb documents.

Recordo estar discutint amb un amic i sobre el cas Couso i quan jo li deia que n’estava segur de que els governs de la Moncloa i La Casa Blanca treballaven per evitar que els cas arribés a bon port, ell afirmava que això eren exageracions típiques dels anti-americans. Doncs bé, ara tinc arguments irrefutables, que em respondrà? Ja us ho dic jo, atacarà a Wikileaks.

Resumint…

Per a mi, l’aparició en escena de Wikileaks ha estat una de les notícies més bones dels últims temps. N’estic fart de viure en un món on els mandataris sense escrúpols actuen mafiosament i a damunt ni els podem acusar, un món on tothom fa trampa i això es converteix en norma, un món on el diner mana per damunt de qualsevol cosa, un món on les olimpíades i mundials es celebren en països no democràtics només per interessos econòmics, un món on s’abandonen pobles oprimits per geo-política, em fa fàstic. I crec que Wikileaks pot contribuir a reduir aquestes injustícies, així que Visca Wikileaks!

El proper 28 de novembre ens la juguem de veritat, tinc 28 anys i la sensació que són les eleccions més importants en que he participat mai. És l’oportunitat per a que quedi pal·lesa la voluntat dels catalans de dir prou.

Perquè votaré per la independència? Tinc masses arguments per fer-ho, més aviat haurien de respondre el perquè no volen la independència aquells que hi són contraris. Puc argumentar fins a 80 raons, puc parlar de l’intent d’extermini cultural que vivim recentment, puc pensar en tribunals antidemocràtics, puc esmentar que hi ha gent no catalanista que ja ha arribat a la conclusió que la independència és necessària, puc dir ben clar que la voluntat de sobirania ha arribat a la gent castellanoparlant, puc enllaçar fins i tot un article independentista d’un diari burgès, conservador i unionista que parla del mal negoci de pertànyer a Espanya. I si volgués continuaria. En canvi, quines raons hi ha per no voler que Catalunya sigui un país normal amb estat propi?

Encara no tinc clar a quin partit votaré, però tinc ben decidit que serà un partit que defensi prioritàriament la independència de la nació catalana. I per això faig la crida: Vota independència! Vota Joan!

• Joan Puigcercós, Esquerra Republicana de Catalunya
• Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència
• Joan Carretero, Reagrupament

Afegit després de les eleccions

Quan vaig veure els primers resultats provisionals realment em vaig cagar. Els racistes de Plataforma x Catalunya entraven al parlament del nostre país i l’independentisme quedava reduït a la mínima expressió. Més que cagat estava decebut, trist i emprenyat. Cap al 60% d’escrutini els xenòfobs ja es quedaven fora, un perill menys, ara calia veure si la dreta pujava massa.

A mida que avançava la nit, el desastre s’anava dissipant. Primer Solidaritat va passar d’1 escó a 3, i finalment va arribar a 4. Això és especialment positiu tenint en compte que Ciudadanos es va quedar en 3 i ara passa a ser la setena força enlloc de la sisena, lloc que ocupa Solidaritat i és amb qui hauran de compartir el grup mixt.

Em sap greu, però la patacada d’Esquerra era previsible. Els Socialistes s’emporten l’hòstia de l’història, i se la mereixen especialment per la deriva espanyolista de les últimes setmanes. A Iniciativa es poden donar per satisfets salvant els mobles.

No m’agrada gens que la dreta catalana, CiU, hagi tingut una majoria tan àmplia però afortunadament no és absoluta. La pujada del PP demostra que Catalunya s’està polaritzant entre independentistes i unionistes. I el que més ràbia m’ha fet és que Reagrupament és quedés a les portes del Parlament. Conec a gent que ha votat a Convergència i en canvi les seves idees concorden més amb les del Carretero, però com que gairebé ni el coneixen, doncs no el voten. Així són les coses, i així van ser els resultats:

• CiU - 62 diputats
• PSOE-PSC - 28 diputats
• PPC - 18 diputats
• ICV-EUiA - 10 diputats
• ERC - 10 diputats
• SI - 4 diputats
• C’s - 3 diputats

Per a més informació podeu consultar aquestes pàgines.

L’avi Siset de Cals Ous reflexiona sobre les eleccions, les culés i les catalanes…

- Romuald, ja ho saps que s’acosten les eleccions, oi? D’aquí poc ens començaran a atabalar amb les punyetes dels polítics, “que si som millors, que si els altres no valen res”. Sempre la mateixa cançó de l’enfadós!

- Ja ho pots ben dir Siset, són pesats com el plom! Però l’Antonio em va dir que tu ja ho tenies força clar…

- Força clar, però no del tot. Ja us vaig dir que me n’he atipat de ser catalanista, ara soc independentista. I m’agraden els Joans: el Puigcercós, el Carretero i el Laporta. I els dos dels partits nous sembla que els tenen molt ben posats, això és lo que ens fa falta.

- El Laporta, vols dir? És una mica xulo el paio, en va fer unes quantes al Barça. Un camí va sortir tot borratxo, amarat i ballant amb fadrines ben joves, o allò de baixar-se els pantalons a l’airoport.

- Precisament això és lo que cal! Un paio amb els collons ben posats que les digui ben clares. El que s’ha baixat els pantalons de veritat és el Rosell, que ben aviat va ser escollit, va anar a demanar perdó a Extremadura per no sé que havia dit el Laporta un dia. Cagacalces! I ja veurem si guanya tantes copes com el xulo borratxo que dius tu.

- Home Siset. El Sandro sembla un home amb seny i els socis del Barça bé que el van triar.

- Casun l’òs pedrer! Quan deien que guanyaria m’agafaven ganes de fer-me soci per votar algun altre. N’hi ha molts que veuran que els hi han fotut lo pèl ara que ja és massa tard.

- Què vols dir?

- Que aquest nen de casa bona l’han triat des de Madrid, ja veuràs com esguerrarà tota la bona fenya fet pel Laporta i el Barça tornarà als temps del Núñez. És un entabanador.

- Mira, de després d’aginollar-se al president extremeny, se’n va anar a veure “La Roja” a Àfrica enlloc d’anar a la manifestació on hi havia mitja Catalunya. Encabat d’allò se’n fot del Cruyff i el Johan acaba tornant la medalla de d’honor del club. Coi, que el Johan ha fet molt pel Barça!
Després a les penyes culés, estant a Catalunya, els hi parla en castellà. Poc que costava posar traducció com feia el Laporta, a més, totes les penyes del món parlen castellà? No pas!
I el súmmum ja va ser quan el vaig sentir dir que tots aquests canvis que ha fet el Zapatero estaven bé i s’havien de fer abans. És un fotut burgès i botifler dels collons!

Som divendres, dia d’estrenes cinematogràfiques. Però encara no tinc clar si aniré a veure una de les estrenes d’aquest cap de setmana, la peli que tracta dels primers passos del Facebook i els seus creadors. Per altra banda, si no vaig a veure una pel·lícula infantil, no ho podré fer en català. Espero amb candeletes que entri en vigor la llei del cinema, això és clar, sí l’anti-català Defensor del pueblo español no l’aconsegueix frenar per petició del PP i Ciudadanos.

Però no ens desviem, que això no és del que volia parlar. Aquest cap de setmana passat vaig xalar com la canalla amb Machete, feia temps que no em divertia tant al cine. I l’anterior va ser Buried, que també va estar força bé. Em va estranyar que tot i anar-hi a les dues en cap de setmana d’estrena, les sales estaven molt buides. Potser no són d’assistència massiva, o potser és la crisi, o potser la gent a Reus ja no va cine… vés a saber!

Buried o Enterrat, em va cridar l’atenció quan vaig sentir que la història transcorria absolutament tota dintre d’un taüt. La trama, va de que el protagonista, un contractista nord-americà interpretat solventment per Paul Reynolds, és segrestat i enterrat viu a l’Iraq. Amb els poc més que un mòbil i un encenedor, farà tots els possibles per sortir viu de la incòmode cel·la que li han preparat.

Sentia curiositat per veure si realment el director, l’espanyol Rodrigo Cortés, havia sigut capaç de mantenir tota l’acció de la cinta dintre d’un habitacle petit, fosc i per a molts claustrofòbic. I efectivament, totes les imatges del film són de dintre de la capseta de la mort, res de flaixbacs o d’accions paral·leles.

Realment em sembla per treure’s el barret que durant ben bé una hora i mitja t’estiguis mirant al mateix paio, bàsicament la seva cara, i no se’t faci tremendament pesat. Ans al contrari, et passes tota l’estona garratibat, en tensió, i en algun moment també aclaparat. A més, l’espai està força ben explotat. Segons he vist en alguna entrevista, es van fabricar set taüts diferents, cadascun preparat per a fer un tipus de presa diferent: primer pla, des dels peus, rotatoris, des de “fora”, etc. El resultat em sembla molt ben aconseguit. Una thriller original i entretingut que per mi es mereix un 7.

Machete, us sonava com a nom de pel·lícula? Doncs seria molt lògic si vàreu anar a veure alguna de les dues part del project Grindhouse, Death Proof de Quentin Tarantino i Planet Terror de Robert Rodríguez, el mateix director d’aquest film. Un parell de cinèfils ben torrats que porten ja un bon grapat d’anys fent gamberrades junts a la gran pantalla, i que almenys a mi, m’encanten.

Machete apareixia ja llavors, el 2007, com a fals tràiler o fake trailer dintre d’aquestes dues pelis. I dic fals perquè llavors només era un projecte, encara no s’havia dut a terme i per tant era un tràiler d’una producció que no es sabia pas si s’acabaria duent a terme. Però finalment aquí la tenim, un llargmetratge d’acció en tota regla amb pinzellades gore de brotxa grossa. Bastant en la línia de Planet Terror, sense els efectes d’envelliment, però mantenint l’humor típic de les cintes gore dels 70.

El protagonista és un agent de policia mexicà traït pel seu govern que buscarà fortuna més amunt de la frontera, a Texas. On com no podria ser d’altra manera, se li complicaran les coses i es veurà implicat en assumptes força tèrbols i violents, sobretot violents. Danny Trejo interpreta aquest paper, un habitual en les produccions d’en Rodríguez. Ja a Spy Kids interpretava un malvat de nom Machete i també apareix a Abierto hasta el amanecer i posteriors seqüeles. Com és habitual en la seva carrera, el personatge està molt en la línia dels rols que acostuma a representar. I a més, aquesta vegada li ve com l’anell al dit, ja que ell és ex-convicte i d’ascendència mexicana. A mi la cara i el posat d’aquest home em fascinen, és un d’aquells rostres que semblen portar gravats violència i crueltat sense límits.

M’ho vaig passar realment bé veient-la, només amb el repartiment d’estrelles que hi havia ja xalava: una sensual Jessica Alba fent de policia, Michelle Rodriguez com a heroïna dels immigrants, o Lindsay Lohan com a porca, drogadicte i exhibicionista. Joves actrius amb molt de futur per una banda i per l’altra velles glòries masculines, amb trajectòries força dispars: Don Johnson de Corrupción en Miami fent de agent fronterer sanguinari, curiosament anomenat Von Jackson; el gran Robert de Niro com a polític ultradretà; i menció a banda per Steven Seagal. Veure aquest home en acció, encara que ara amb un bon grapat de quilos de més a sobre, em transporta mentalment a quan encara veia les pelis amb mon pare. Li encantava, i encara avui li agrada veure aquest paio repartint estopa i fent el seus moviment trenca-braços. Ara quan veig una d’aquelles pel·lícules no trigo més d’un minut a canviar de canal, la majoria son pura porqueria, però com m’ho passava quan era petit…

Cal avisar que el film no només ve carregat d’acció i mastegots, i una estètica molt cuidada, com deia abans també hi ha una mica de gore. Res de l’altre món, però suficient com perquè gaudís a més no poder d’alguna escenes ben explícites i almenys per mi, farcides de pur humor negre o més aviat vermell.

La recomano sens dubte, li poso un 8′5 i això sent mesurat.