Escric això com a tractament relaxant i anti-ràbia (situació 100% real):

A les 18.00h arribo al meu CAP, de fons es sent la conversa dels metges que devien estar a la sala on es reuneixen, prenen el cafè i fan petar la xerrada. “Perfecte!” penso a l’escoltar el meu metge de capçalera, pensava que com que estava xerrant, no tenia feina i acabaria ràpid, que il·lús…

Espero pacientment 10 minuts a que la senyora d’administració acabi d’atendre una gent que pel que sembla havien de fer força paperassa.

A les 18.10h em toca.

• Jo mateix: “Bona tarda, vinc a visitar-me al metge.“
• Senyora que atèn: “Blah blah, blah blah…“
• Jo mateix: “Blah blah, blah blah…“
• Senyora que atèn: “Esperi al fons a la dreta i ara l’atendran.“
• Jo mateix: “Gràcies.”

Al cap de poc, sento com li diuen al Doctor que hi ha pacient, i li diuen el meu nom i cognoms.

Són les 18.20h i porto 5 minuts esperant, no és massa però tinc moltes coses per fer, i em comença a irritar no para d’escoltar les rialles i quasi crits del meu metge, li conec la veu de tota la vida. Em preguntava de que servien els cartells que demanaven silenci penjats per tot arreu.

Ja són les 18.25h, en aquets 10 minuts he pogut escoltar frases a tot drap del tipus:

• El meu metge: “si, hahahaha, aquets del Departament ens prenen per gilipolles!“
• El meu metge: “hohoho, quins cabrons…“
• El meu metge: “… del tripartit … blah, blah…“
• El meu metge: “… poca Guàrdia Civil… blah blah...”

Com veieu estava molt enfeinat, mantenia una conversa profundament professional. Potser, pel volum de les riotes, estava preparant uns papers moooolt importants… Ja són les 18.30h.

La temperatura de la sang m’està pujant, i m’impedeix pensar en claredat. Em reprimeixo d’anar a la sala dels pebrots i fotre’ls jo els crits. Ja són les 18.35h.

• Jo mateix: “Perdoni, ho sap el Doctor que m’estic esperant?“
• Senyora que atèn (amb cara de circumstàncies): “Si, fa poc li he tornat a dir.“
• Jo mateix: “Es que pel que podem escoltar té molta feina…“
• Senyora que atèn (amb cara de circumstàncies): “… jo no puc fer-hi més.“

A les 18.40h, arriba una altra pacient. Als pocs minuts em pregunta:

• Senyora pacient: “¿Està visitando a alguien el Doctor?“
• Jo mateix: “Que no el sent? s’està rascant el collons, i a mi se m’estan inflant.“

La pobre dona no en tenia cap culpa, però ja ha vist que no anava per ella el moc.

I a les 18.45h, m’exploten. Em dirigeixo a la senyora que atèn i li dic:

• Jo mateix: “Ja li pot dir al Doctor que me n’he afartat d’esperar, no tinc tot el temps del món per perdre i pel que veig ell està massa enfeinat.“
• Senyora que atèn (amb cara de circumstàncies): “… jo no puc fer-hi més.“

Al cap de més de mitja hora d’espera -sense tenir en compte la prèvia del partit- he fotut el camp. Potser li hauria d’haver dit que li digués que l’enviava a la merda, o anar directament a la sala de les rialles, però em sembla que ja he fet ben fet. Crec que he demostrat més educació que ell.

Em cago en Seguretat Social, perquè jo ara poc puc fer més que indignar-me i sentir-me maltractat en un servei que pago com tothom. I em cago en el metge dels collons perquè m’ha demostrat ser un fill de la gran puta.

I em cago en tot perquè jo em trobo més emprenyat i malalt que abans d’anar al metge.

El que em pregunto és, de veritat es pensava que ningú el sentia o és que m’ha volgut donar pel sac? I si és així, perquè?

Aquest article va ser escrit el Tuesday, 23 de May, 2006 a les 18:58h i està guardat a la categoria Personal i intransferible.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.