L’inexorable pas del temps

Feia temps, anys, que no que no veia la Raquel, una molt bona amiga de pre-adolescència. En veure’m, em diu amb un somriure:

Estàs com més, et veig… adult.

Recony de Raquel! Que no ho sap que dient les veritat es perden les amistats?

La frase em va fer pensar, amb 26 anys ets adult? Tot depèn, vaig concloure mentalment, encara que es vegi per fora, la cosa va per dintre. (estic fet tot un pensador, oi?)

N’hi ha que als 26, 36 o 46 encara viuen i actuen com als 18: els papes paguen, jo a viure la vida fins a rebentar, preocupacions zero… I d’altres ben jovenets ja tenen el cap ben moblat, sigui perquè són així o la vida els ha forçat a madurar a marxes forçades. Així que em vaig dir a mi mateix: És un afalag, t’acaba de dir que et veu més madur. I em vaig quedar tan ample.

2 comentaris a “L’inexorable pas del temps”

  1. jodido_por_akismet ha dit:

    La Carlota, una amiga que vaig tenir en plena adolescència, em va dir després de dos anys de no veure’ns: Et veig més … vell.
    Dels 18 als 20, manda huevos !!!

  2. utòpiq ha dit:

    Carlotes i Raquels, la mare que les va parir! Ho haveu vist!?

Deixa el teu comentari

XHTML: Pots utilitzar aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <code> <em> <i> <strike> <strong>