La mona al Pirineus

Diumenge de rams

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- Què joia, ja tens preparada una bona palma per beneir-la el Diumenge de Rams o vols que l’anem a comprar?

- No padrí, demà passat vaig a la neu amb el papa i la mama. M’han dit que als Quirineus hi ha molta neu i potser esquiarem per les muntanyes.

- Es diuen Pirineus fill meu, i me casun l’òs pedrer!

- Ho sento padrí, ja ho diré així, Pirineus.

- Perdona Hug, no m’enfado amb tu per això del nom. Però és que ja està bé, avui en dia no celebra les festes ni cristo, i mai més ben dit. Jo no ho soc molt de missa i de santificar totes les festes, però almenys el Nadal i la Setmana Santa, és lo mínim.

- A mi m’agrada quan vaig portar una palma molt grossa, padrí.

- I tant que sí. Quan ta mare era joveneta com tu, totes les nenes volien portar la palma més bonica i guarnida, i els nens la més grossa del poble.

- Sí, a mi m’agrada que sigui molt alta.

- Doncs mira petit, enguany no en portaràs cap. Ja t’ho passaràs prou bé jugant amb la neu fotent-te de lloros amb els esquis o el que sigui, però que sapiguis que no tindràs pas palma ni veuràs el armats, ni el Sant Crist ni res.

- Padrí… la mama m’ha dit que et digui que demà passarem a buscar la mona…

- Vet-ho aquí perquè havien de passar tan aviat! Com que marxeu fora a fer el salindengo, heu d’agafar la mona abans d’hora. Sort que ta avia és previsora i ja ho té tot preparat, que si no… Bueno, val més que ho deixem córrer.
Hug, si demà quan vinguis a buscar la mona li fas un petó ben gran a l’àvia, segur que et dóna uns dinerets. Però escolta’m, la meitat del que et doni, ho guardis a la vidriola i l’altra meitat si vols t’ho gastes en les porqueries que més t’agradin.

- Sí padrí. Però a la mona vull que hi hagi molta xocolata i una figura gran gran.

- Segur que tindrà molta xocolata. I a veure si l’any vinent et quedes per Setmana Santa, si tons pares no t’hi porten ja hi anirem tu i jo a veure els armats Divendres Sant de bon matí i al vespre també. Potser preguntarem si encara ens deixen fer anar les matraques per despertar els dormilegues, ja veuràs com xalarem. I també veurem com els nois que s’han de casar porten el Sant Crist, i també el Nazareno tot ben guarnit.

Mira que no soc molt de misses jo, però lo mínim és lo mínim. Els joves i no tan joves d’avui en dia no creuen en res, no respecten les tradicions, tiren sempre pel camí més ràpid i fàcil. En pocs anys ningú traurà el Sant Crist, a la processó serem quatre gats i els armats ja veurem com acaben. Fins i tot a mi em sabrà greu, però que hi farem així és la vida, plena de canvis.

Deixa el teu comentari

Has d'identificar-te per escriure un comentari.